Opinió

“Mascherano? I qui trec per posar-lo?”

Des que Mascherano va fitxar pel Barça, tot han estat evidències formidables

Pep Guardiola tenia en tan alta consideració Javier Mascherano que després de la primera temporada plena d'èxits com a tècnic del Barça va desestimar-ne el fitxatge perquè no li podia garantir la titularitat. En aquells moments el Barça tenia coberta la posició de mig centre amb Touré Yaya, que havia aportat molta personalitat a aquesta posició clau en el joc blaugrana, i Sergio Busquets, revelació de la temporada i el jugador que ja interpretava més bé les necessitats d'aquesta posició en l'esquema de Guardiola. Els interiors fixos eren Xavi i Iniesta. Keita havia tingut una primera temporada de rendiment excel·lent per jugar en qualsevol del mig del camp. Guardiola tenia, després de la seva primera temporada com a entrenador del primer equip, un mig del camp molt consolidat i amb molt de recorregut en el temps. Xavi havia recuperat el seu millor joc dins la idea de Guardiola. També havia estat la primera temporada en què Iniesta, fa feredat recordar-ho ara, va ser titular indiscutible. I Busquets ja era una realitat, el retrat robot perfecte del mig centre, un jugador perfectament fet i que en només un any jugava com un veterà. Després, va acabar arribant Hleb, amb molt bones expectatives que es van acabar frustrant ràpidament. El tècnic blaugrana no tenia cap dubte de la qualitat de Mascherano, puntal del Liverpool i capità de la selecció argentina, i estava convençut que tindria un encaix en la manera de jugar del Barça. Guardiola només es feia una pregunta: “Qui trec per posar-lo a ell?” Estava convençut que un jugador del seu nivell només podia venir a un club com el Barça per ser titular. Més que el possible preu del traspàs o que per raons tècniques, Mascherano no va ser un fitxatge d'aquell estiu del 2009 perquè Guardiola no li podia garantir la titularitat, o prou partits perquè el jugador no se sentís que havia baixat en el seu estatus.

La temporada següent el nom que va sonar més per reforçar el mig del camp ja va ser el de Cesc. Wenger no va cedir, i indirectament va fer un favor al Barça: ara hi ha Cesc i també Mascherano al Barça. El que sí que se'n va anar, seduït pels milions del Manchester City, va ser Touré Yaya, figura emergent a Europa però que també s'havia hagut de rendir a l'evidència que el lloc de mig centre estava destinat a Busquets. Guardiola va veure la possibilitat d'obrir la porta a Javier Mascherano. Més enllà de la plaça lliure que deixava l'ivorià, una conversa entre ells va posar les coses a lloc. Cap exigència per part del jugador i, en canvi, la promesa de lluitar amb tot la humilitat del món per un lloc en l'equip. Agraïment de Guardiola per la seva voluntat de jugar al Barça. Després, tot han estat evidències formidables. El mig argentí ha jugat molt i en lloc on ha fet falta, i no només s'ha adaptat a la idiosincràsia del club, sinó que n'és portaveu insigne. No ha calgut treure ningú per posar-lo a ell. Té el lloc guanyat i el cor robat als culers.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)