“Mascherano? I qui trec per posar-lo?”

Pep Guar­di­ola tenia en tan alta con­si­de­ració Javier Masc­he­rano que després de la pri­mera tem­po­rada plena d'èxits com a tècnic del Barça va deses­ti­mar-ne el fit­xatge perquè no li podia garan­tir la titu­la­ri­tat. En aquells moments el Barça tenia coberta la posició de mig cen­tre amb Touré Yaya, que havia apor­tat molta per­so­na­li­tat a aquesta posició clau en el joc blau­grana, i Ser­gio Bus­quets, reve­lació de la tem­po­rada i el juga­dor que ja inter­pre­tava més bé les neces­si­tats d'aquesta posició en l'esquema de Guar­di­ola. Els inte­ri­ors fixos eren Xavi i Ini­esta. Keita havia tin­gut una pri­mera tem­po­rada de ren­di­ment excel·lent per jugar en qual­se­vol del mig del camp. Guar­di­ola tenia, després de la seva pri­mera tem­po­rada com a entre­na­dor del pri­mer equip, un mig del camp molt con­so­li­dat i amb molt de recor­re­gut en el temps. Xavi havia recu­pe­rat el seu millor joc dins la idea de Guar­di­ola. També havia estat la pri­mera tem­po­rada en què Ini­esta, fa fere­dat recor­dar-ho ara, va ser titu­lar indis­cu­ti­ble. I Bus­quets ja era una rea­li­tat, el retrat robot per­fecte del mig cen­tre, un juga­dor per­fec­ta­ment fet i que en només un any jugava com un veterà. Després, va aca­bar arri­bant Hleb, amb molt bones expec­ta­ti­ves que es van aca­bar frus­trant ràpida­ment. El tècnic blau­grana no tenia cap dubte de la qua­li­tat de Masc­he­rano, pun­tal del Liver­pool i capità de la selecció argen­tina, i estava con­vençut que tin­dria un encaix en la manera de jugar del Barça. Guar­di­ola només es feia una pre­gunta: “Qui trec per posar-lo a ell?” Estava con­vençut que un juga­dor del seu nivell només podia venir a un club com el Barça per ser titu­lar. Més que el pos­si­ble preu del traspàs o que per raons tècni­ques, Masc­he­rano no va ser un fit­xatge d'aquell estiu del 2009 perquè Guar­di­ola no li podia garan­tir la titu­la­ri­tat, o prou par­tits perquè el juga­dor no se sentís que havia bai­xat en el seu esta­tus.

La tem­po­rada següent el nom que va sonar més per reforçar el mig del camp ja va ser el de Cesc. Wen­ger no va cedir, i indi­rec­ta­ment va fer un favor al Barça: ara hi ha Cesc i també Masc­he­rano al Barça. El que sí que se'n va anar, seduït pels mili­ons del Manc­hes­ter City, va ser Touré Yaya, figura emer­gent a Europa però que també s'havia hagut de ren­dir a l'evidència que el lloc de mig cen­tre estava des­ti­nat a Bus­quets. Guar­di­ola va veure la pos­si­bi­li­tat d'obrir la porta a Javier Masc­he­rano. Més enllà de la plaça lliure que dei­xava l'ivorià, una con­versa entre ells va posar les coses a lloc. Cap exigència per part del juga­dor i, en canvi, la pro­mesa de llui­tar amb tot la humi­li­tat del món per un lloc en l'equip. Agraïment de Guar­di­ola per la seva volun­tat de jugar al Barça. Després, tot han estat evidències for­mi­da­bles. El mig argentí ha jugat molt i en lloc on ha fet falta, i no només s'ha adap­tat a la idi­o­sincràsia del club, sinó que n'és por­ta­veu insigne. No ha cal­gut treure ningú per posar-lo a ell. Té el lloc gua­nyat i el cor robat als culers.