Si hi hagués hagut penediment espontani de Mourinho per haver posat el dit a l'ull a Tito Vilanova, el jutge únic del comitè de competició hauria estat capaç d'obrir igualment un expedient per poder resoldre atorgar un abonament d'un parell de partits al tècnic del Madrid a descomptar en cas d'una hipotètica sanció posterior. I, és clar, per amonestar el segon entrenador del Barça perquè no es pot respondre amb tanta violència a un gest innocent. Però no, no hi va haver penediment. Ni espontani ni induït, ni cap ganes de proposar-s'ho. Sí que hi va haver, ahir, una actuació d'Alfredo Flórez fora del sentit comú. Dos partits a José Mourinho i un a Tito Vilanova. Quaranta-nou dies després. El que ha passat pel cervell de Flórez en aquest llarg període de temps hauria de ser estudiat per la ciència per decidir si s'ha d'exposar en una facultat de filosofia o en un museu dels horrors.

El que indigna de la decisió del jutge únic no és la sanció en ella mateixa. Al cap i a la fi, el càstig està circumscrit a la supercopa. I estic convençut que ni Tito Vilanova ni Pep Guardiola perdran ni un minut de son per aquesta decisió. Les energies les centren totes en el que poden controlar, com ha dit i repetit Guardiola: el futbol. El problema és el missatge que transmet la decisió de Flórez. Aquesta mena de disbarats, lamentablement, estan a to amb el que sol transmetre la Federació Espanyola en les competicions que organitza. Una irreprimible tendència al disbarat. La justícia de Flórez està en la mateixa sintonia que l'immobilisme de Villar quan es proclama que la lliga està adulterada, des del calendari als arbitratges passant per la feina dels entrenadors, i ja no diguem quan s'acusa de dopatge sense cap prova. El que s'ha fet ara és integrar un gest de violència de Mourinho en aquesta norma d'actuació. Igual com el Real Madrid ha assumit el comportament del seu entrenador com a model de club, la RFEF l'integra dins el sistema tractant una agressió gratuïta de falta lleu. Més que per aplicar un càstig exemplar, la federació de Villar ha perdut una oportunitat preciosa per marcar una ratlla entre el sentit comú i el disbarat. Continua instal·lada en el disbarat.

Hi ha hagut un càstig a Mourinho, és cert. Dos partits. Però els jutges no només han d'imposar càstigs, han de fer justícia. No han de ser ni massa cruels ni massa benvolents, només tenir sentit comú i do de l'oportunitat. L'acció que es va produir al final del partit del 17 d'agost passat ha tingut molta transcendència per la dimensió universal que té un enfrontament entre el Barça i el Madrid. Més que de castigar, es tractava d'enviar un missatge dissuasiu. Doncs no. La proporció entre la sanció de Mourinho i la de Vilanova s'apropa més a l'apologia de la violència que al sentit comú. I fer-ho d'aquesta manera quaranta-nou dies després és d'una irresponsabilitat denunciable. Les coses no canvien. I a vegades, com aquesta, no canviar és anar a pitjor.