El futbol que ha proposat Guardiola amb el Barça ha estat fascinant des del començament. I sobre un model atractiu i atrevit, ha anant introduint modificacions tàctiques fins a arribar a fer probablement el millor futbol de la història. Però no ha estat un camí només de roses. Hi ha hagut moments clau perquè el rumb fos el que ha acabat sent i no un altre. A vegades val la pena fer-ne memòria.

El primer moment caldria situar-lo el 21 de setembre de 2008. Era el tercer partit de lliga i en els dos anteriors l'equip de Guardiola havia perdut al camp del Numància en el debut (1-0) i havia empatat a casa amb el Racing (1-1). La credibilitat de Guardiola va topar amb els resultats. Bufaven vents de pragmatisme i de desconfiança. Una nova ensopegada hauria suposat veure l'equip en els llocs de la cua de la classificació i, probablement, la idea futbolística de Guardiola hauria quedat compromesa i qui sap si interrompuda sense haver pogut agafar forma. Entre setmana hi havia partit de lliga de campions i el Barça va derrotar per 3-1 l'Sporting de Lisboa. Però l'examen veritable era a Gijón. Guardiola ha confessat posteriorment que va viure aquells dies amb angoixa. Però que el que el va acabar de convèncer del que havia de fer va ser el suport dels jugadors. Va ser Iniesta el que el va fer explícit. I Guardiola no va variar la seva idea de com havien de jugar. El resultat, 1-6, va permetre que la idea pogués desenvolupar-se.

El segon moment no és tan concret, però és fonamental. Mentre que els jugadors criats al planter van assimilar aviat les idees de Guardiola, els que venien de fora van ser més reticents. Abidal ho va explicar com a experiència pròpia. Va confessar que s'havia plantejat deixar el Barça perquè no comprenia ni la manera de dir ni de fer de Guardiola. Ell era un veterà amb moltes batalles a l'esquena. Fins que es va adonar que el que li deia aquell entrenador novell donava resultats a la gespa, i que ell mai havia gaudit tant jugant a futbol ni havia après tant quan ja es pensava que ho havia sentit i vist tot. “Me'n volia anar. Ara, encara riem quan ho recordem amb el mister”, recorda. Amb tots els jugadors convençuts, tot va ser més fàcil.

El tercer moment és el febrer de 2010. Messi tenia llibertat de moviments però feia d'extrem dret, amb Ibrahimovic de davanter centre. L'argentí, però, va encadenar quatre partits grisos, en què només va marcar un gol al Getafe. Va arribar un partit de Champions i Guardiola i Vilanova van creure que això sol estimularia Messi. Tampoc. En el següent partit, contra el Màlaga, els tècnics van situar Messi al centre de l'atac (com havien fet puntualment, com ara en el 2-6 al Bernabeu). Va fer onze gols en els cinc partits següents. Ja no el van treure més d'aquest lloc. Tot el que ha vingut després s'explica a partir d'aquest canvi. I, és clar, de mantenir la idea de base i d'haver pres les decisions més adient.