Tots els dilemes exigeixen triar. Analitzar els pros, calcular els contres i mullar-se. El Barça ja fa temps que va triar. Jugar i callar. L'argument és tan contundent que acaba sent obvi. Al terreny de joc se sent molt fort, capaç de batre qualsevol, dependent només d'ell mateix. A fora, en canvi, la cosa canvia radicalment. Als despatxos, en els mitjans de comunicació, a les federacions, als comitès, als jutjats..., el Barça se sent feble, molt més vulnerable, incapaç de controlar el seu destí. L'experiència l'avala. Guardiola ha imposat un llibre d'estil en què no caben excuses ni lamentacions. Si el resultat no és òptim és que s'ha de millorar, s'ha de treballar més. Els entrebancs esdevenen estímuls professionals i les provocacions, estímuls morals. Per això ningú cau en el parany. I els rècords van caient. I els títols, també.

Al Real Madrid la perspectiva és diferent i l'estratègia, també. El que no es pot aconseguir al camp, miren de lligar-ho a fora i el que no poden demostrar a la gespa s'esforcen a dissimular-ho davant un micròfon o una càmera, escapant d'una entrega de trofeus o esclafant ulls amb el dit. El paradigma és Mourinho –sense micròfons seria molt més petit–, però Cristiano Ronaldo fa oposicions. Ell era el Pilota d'Or fins que va arribar Messi i el va liliputitzar. Fa cara de greuge, d'orgull maltractat. I no desaprofita ocasió per destrossar el mateix lema que al Barça és llei. Un dia brama que no els golejaran i n'hi cauen cinc; un altre diu que el xiulen perquè és “guapo, ric i gran jugador”; un dia saluda la concurrència amb el dit cor aixecat i l'endemà vomita que cridar-li “Messi” és d'“anormals”. Algú al club, al vestidor, a casa seva, li hauria de dir “juga i calla”, però no ho fa. Pitjor per a ell.

Mentrestant, al món intel·ligent, la gent veu, escolta i processa. I un bon dia (aquesta setmana) surt un test de simpatia que conclou que al Real Madrid se l'estima menys que al Barça. Sorpasso! I això passejant per les espanyes la senyera i el català. Té mèrit. I ratifica la teoria. Juga i calla, sobretot juga. Sigues amo dels teus silencis que al final tothom queda retratat. Això sí, que el silenci no ens faci traïdors.

Les excuses, insinuacions, acusacions, insults, complots universals i fins i tot les agressions s'aguanten millor quan són símptoma d'impotència. “Ladran, luego cabalgamos.” Però igual que l'acusació de dopatge creuava una línia vermella i mereixia una reacció contundent, que un jutge de competició manipuli fets, conceptes i reglaments i et pixi a la cara una sentència no només engega la credibilitat de la competició al subsòl, amb les rates, sinó que és urgent plantejar-se seriosament organitzar alguna revolució.