Opinió

Auditories internes

Cap auditoria interna va validar la facturació de deu milions d'euros per part del bufet del darrer president del Barça, un fet que s'ha titllat d'immoral per les connexions entre el seu càrrec, el Barça i l'empresa facturada

El president del gegant tecnològic Satyam Computer va admetre que durant el seu mandat va estafar els seus clients. Price Waterhouse, l'auditora de reconeixement mundial, va sostenir que tot anava bé fins poc abans de saber-se el frau.

En l'estafa més salvatge dels Estats Units, el cas Enron, l'auditora Arthur Andersen va acabar sent el soci necessari de la trama que va trinxar els estalvis de milions de persones. La seva activitat des de llavors, no només d'Enron, sinó de l'auditora, va quedar extingida per les delictives pràctiques, quan havia de ser la responsable de fer saltar les alarmes.

Cada cop que un auditor presenta uns comptes i els explica als inversors o accionistes és per posar-se a tremolar. Què deuen estar amagant, pensen molts?

En les entitats esportives també n'hi ha, d'auditors, amb una tasca encaminada a reflectir la realitat econòmica de les societats, i d'ells s'espera que siguin honestos i no juguin el paper que de vegades els empenyen a fer els amos de les empreses. Des de fa anys, cada cop que un auditor surt a la palestra i es posa davant d'un faristol, sospito que hi ha un notable abandonament d'atenció per part de la sala. Fa anys que la seva confiança està pel terra i caldrien accions més contundents, com assenyalar males pràctiques per tal que la gent tornés a acceptar que fan una tasca necessària.

En el futbol, i en el cas del Barça, a més d'auditors el club té un president de la comissió econòmica que té els seus minuts de glòria en les assembles de compromissaris. Des de fa força anys, no només desconnecto, sinó que he observat al meu voltant una palmària falta d'interès que ha generat aquesta figura, a causa de les tensions que s'han produït en la massa social respecte a les sospites que sempre planegen de com es gestiona econòmicament l'entitat i de la realitat d'aquesta.

D'aquesta absència de confiança amb l'univers dels auditors, l'expresident Joan Laporta va reblar el clau quan es va despenjar en una conferència informativa, arran que es conegués que va estar a punt de fer viable la venda del Mallorca, amb unes declaracions que van deixar glaçada la parròquia: argumentava que el seu bufet d'advocats havia fet una auditoria interna, vaja, que el propi negoci se l'havia fet a si mateix, per confirmar que no existia cap inconvenient, per tal que operés en la venda i guanys (prop de quatre milions d'euros) en el negoci que finalment no es va concretar.

Fa una setmana, en una vista oral davant d'una denúncia, vam tenir la sort de no tornar a sentir que una auditoria interna, ni res relacionat amb aquest sector, havia validat la facturació d'una mica més de deu milions d'euros per part del bufet del darrer president del Barça en un fet que s'ha titllat d'immoral per les connexions que s'han establert entre el seu càrrec, el Barça i l'empresa facturada en qüestió. Alguna cosa deu estar canviant, llavors, en la família de les auditories i del concepte en si que ja no s'esmenten en va.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)