Deia fa uns dies Xavi Pascual, entrenador del Barça Regal, que “hi ha d'haver entrenadors qualificats en la base”. Com quasi sempre que es formula una evidència, és complicat no estar d'acord amb qui la fa notar. En l'estabilitat més aconseguida o ara que tot trontolla, l'educació i la formació han estat sempre la clau des d'on poder fonamentar un futur amb garanties. Ara bé, com es fa això? Qui és el primer que fa el pas? El mateix Xavi Pascual, un entrenador qualificat com pocs?

El professionalisme és la culminació d'un procés que comença amb la instrucció dels més petits. Agafar els vailets i educar-los a través de l'esport: exercici físic, assimilació de coneixements tècnics, comprensió del fet social amb la pràctica col·lectiva, assumpció d'hàbits. L'enumeració pot allargar-se fins a esgotar els matisos, però l'essencial és que per tenir grans jugadors en el futur cal que l'educació que rebin de petits sigui la millor possible. I perquè això sigui efectivament així els tècnics més experts haurien d'estar en la base. El problema, una vegada més, arriba quan s'introdueix la variable econòmica. Quina remuneració reben els tècnics que treballen en la base? Renunciarien tècnics que dirigeixen equips d'elit als seus generosos sous per anar a treballar amb la mainada, cobrant el que perceben els tècnics de la base? O, formulem-ho diferent. Els clubs farien el pas d'establir una escala salarial en els seus entrenadors de manera que els que treballin amb la mainada siguin també els que més perceben?

Que això no succeeix és un fet, i d'aquí ve que les bases per a un futur millor quedin en gran mesura a mans de l'atzar, la naturalesa o la divina providència. Temps enrere, quan la diversió i l'evasió de la mainada es limitaven quasi de manera exclusiva a la pràctica de l'esport, la generació de talents des de la quantitat era un procés pràcticament natural. Eren tants els que en practicaven que per una qüestió purament matemàtica els tècnicament més ben dotats arribaven i formaven l'elit. Ara que la quantitat ha disminuït els que hi arriben són els físicament més proveïts: els més alts, els més forts i els més ràpids, confiant que tard o d'hora aprendran la tècnica que els serveixi per jugar. A l'NBA impera el físic, se sol afirmar. I a Europa? Exactament el mateix. Allà es posa el físic al servei de la tàctica individual i aquí al servei de la col·lectiva. A la tècnica, ni allà ni aquí, no se la té en gran consideració perquè “els tècnics més inexperts entrenen els més joves”. No deu ser casualitat que d'un temps ençà els canvis en les regles hagin anat sempre en la direcció de fer més atractiu el joc, cercant d'evitar les anotacions baixes –producte del treball de jugadors amb grans condicions físiques– i l'acumulació sistemàtica d'errades per part dels dos equips. L'escassetat de tècnica individual en el gruix de jugadors professionals, la manca d'eines per atacar, hi té, segur, alguna cosa a veure.

Amb un munt incomptable de mons per explorar, reals i virtuals, els nens i nenes, els jugadors del futur, naveguen a la intempèrie. Ja no hi ha passió per la repetició, i la creença que sense esforç també es pot fer el cim és tan atractiva que, fatalment, passa per ser un esquema mental fonamental. Ara que, amagat, el mateix diner que no fa gaire ens va fer creure que érem déus de qui sap què ens ha tornat a la nostra eterna miserable condició, potser seria hora de començar a plantejar-se de manera real la inversió econòmica en la base. Total, com que al final sempre guanyen els mateixos, pràcticament ningú no hi perdria i serien molts, començant pel mateix bàsquet, els qui hi guanyarien.