Les males notícies s'acumulen al Juventus. El club ha tingut unes pèrdues de 95 milions d'euros en l'últim exercici, en bona part per la inversió que ha suposat el nou estadi, que es va inaugurar el 8 de setembre passat. L'endemà que el president, Andrea Agnelli, va anunciar que els socis hauran de participar en l'ampliació de capital per cobrir el dèficit, la fiscalia de Torí va revelar un informe que alerta de la possibilitat d'esfondrament del nou estadi pel suposat ús de materials defectuosos en la construcció. S'ha de veure què conclou finalment aquesta investigació i com es recondueix la situació econòmica del club, però és difícil escapar de la temptació de veure aquest cas com una metàfora de la poca consistència del futbol italià en els últims anys.

Mentrestant, per si amb tot això no n'hi hagués prou, Agnelli també va anunciar a l'assemblea d'accionistes que el capità de l'equip, Alessandro del Piero, es retirarà quan s'acabi aquesta temporada. Del Piero, de 37 anys, és jugador de la Juventus des del 1993, quan va ser fitxat del Pàdua, i en aquests moments és el jugador que ha disputat més partits amb la samarreta bianconera (677) i el ha fet més gols (284), en dinou temporades. El jugador de Conegliano, província de Treviso, és el símbol històric de la Vecchia Signora i ha aconseguit onze títols nacionals i quatre d'internacionals, en què destaquen cinc títols de la Sèrie A i una lliga de Campions (1996). També ha guanyat el mundial d'Alemanya 2006 amb la selecció.

Del Piero és un dels grans jugadors europeus dels últims anys. Però també, segurament a desgrat seu, forma part dels pitjors símptomes del futbol italià. Recordo molt bé quan va debutar. Llavors seguia molt intensament el calcio. Els clubs italians dominaven Europa, tenien diners i fitxaven els millors jugadors. La Juventus era un club dominant, amb Roberto Baggio i Vialli de figures. Van fitxar un jovenet Del Piero que havia despuntat en les seves dues temporades al Pàdua. De seguida es van confirmar les seves aptituds. Però també es va plantejar un lamentable dilema: difícilment podrien jugar junts Baggio i Del Piero. Una lesió de Baggio va permetre que Marcello Lippi donés continuïtat a Ale. La temporada següent es va prendre la decisió simptomàtica: es va traspassar Baggio. Si la visió futbolística a Itàlia no fos tan reduccionista, jugar amb dos jugadors de tant talent junts hauria estat segurament un encert. Revolucionari i a contracorrent, però un encert. No va ser així. Al calcio, només hi pot haver un jugador d'aquest estil per equip. I sol jugar de segon davanter, si no de punta únic. Però en realitat són migcampistes creatius que haurien de tenir com a mínim un parell de davanters davant seu. El futbol italià sempre ho ha rebutjat. Els ha convertit en davanters. Es necessiten vuit o nou jugadors que defensin. I així els hi ha anat.