Del Piero i els símptomes del futbol italià

Les males notícies s'acu­mu­len al Juven­tus. El club ha tin­gut unes pèrdues de 95 mili­ons d'euros en l'últim exer­cici, en bona part per la inversió que ha supo­sat el nou estadi, que es va inau­gu­rar el 8 de setem­bre pas­sat. L'endemà que el pre­si­dent, Andrea Agne­lli, va anun­ciar que els socis hau­ran de par­ti­ci­par en l'ampli­ació de capi­tal per cobrir el dèficit, la fis­ca­lia de Torí va reve­lar un informe que alerta de la pos­si­bi­li­tat d'esfon­dra­ment del nou estadi pel supo­sat ús de mate­ri­als defec­tu­o­sos en la cons­trucció. S'ha de veure què con­clou final­ment aquesta inves­ti­gació i com es recon­du­eix la situ­ació econòmica del club, però és difícil esca­par de la temp­tació de veure aquest cas com una metàfora de la poca con­sistència del fut­bol italià en els últims anys.

Men­tres­tant, per si amb tot això no n'hi hagués prou, Agne­lli també va anun­ciar a l'assem­blea d'acci­o­nis­tes que el capità de l'equip, Ales­san­dro del Piero, es reti­rarà quan s'acabi aquesta tem­po­rada. Del Piero, de 37 anys, és juga­dor de la Juven­tus des del 1993, quan va ser fit­xat del Pàdua, i en aquests moments és el juga­dor que ha dis­pu­tat més par­tits amb la samar­reta bian­co­nera (677) i el ha fet més gols (284), en dinou tem­po­ra­des. El juga­dor de Cone­gli­ano, província de Tre­viso, és el símbol històric de la Vecc­hia Sig­nora i ha acon­se­guit onze títols naci­o­nals i qua­tre d'inter­na­ci­o­nals, en què des­ta­quen cinc títols de la Sèrie A i una lliga de Cam­pi­ons (1996). També ha gua­nyat el mun­dial d'Ale­ma­nya 2006 amb la selecció.

Del Piero és un dels grans juga­dors euro­peus dels últims anys. Però també, segu­ra­ment a des­grat seu, forma part dels pit­jors símpto­mes del fut­bol italià. Recordo molt bé quan va debu­tar. Lla­vors seguia molt inten­sa­ment el cal­cio. Els clubs ita­li­ans domi­na­ven Europa, tenien diners i fit­xa­ven els millors juga­dors. La Juven­tus era un club domi­nant, amb Roberto Bag­gio i Via­lli de figu­res. Van fit­xar un jove­net Del Piero que havia des­pun­tat en les seves dues tem­po­ra­des al Pàdua. De seguida es van con­fir­mar les seves apti­tuds. Però també es va plan­te­jar un lamen­ta­ble dilema: difícil­ment podrien jugar junts Bag­gio i Del Piero. Una lesió de Bag­gio va per­me­tre que Mar­ce­llo Lippi donés con­tinuïtat a Ale. La tem­po­rada següent es va pren­dre la decisió simp­tomàtica: es va tras­pas­sar Bag­gio. Si la visió fut­bolística a Itàlia no fos tan reduc­ci­o­nista, jugar amb dos juga­dors de tant talent junts hau­ria estat segu­ra­ment un encert. Revo­lu­ci­o­nari i a con­tra­cor­rent, però un encert. No va ser així. Al cal­cio, només hi pot haver un juga­dor d'aquest estil per equip. I sol jugar de segon davan­ter, si no de punta únic. Però en rea­li­tat són mig­cam­pis­tes cre­a­tius que hau­rien de tenir com a mínim un parell de davan­ters davant seu. El fut­bol italià sem­pre ho ha rebut­jat. Els ha con­ver­tit en davan­ters. Es neces­si­ten vuit o nou juga­dors que defen­sin. I així els hi ha anat.