Un mundial amb eliminació directa
Cada vegada que es disputa un campionat del món d'algun dels esports d'equip més mediàtics llegim i escoltem el mateix discurs: el que importa de veritat és l'encreuament, el moment en què, després d'una primera fase amb el format de grups, arriben els enfrontaments directes, en què només val guanyar. És en les eliminatòries en les quals es demostra la vàlua dels equips, diuen.
En la copa del món de rugbi que es va acabar diumenge hem tornat a viure el mateix procés. Amb l'agreujament que en el rugbi les diferències entre els grans equips i la resta són molt més evidents que, per exemple, en el futbol. A Nova Zelanda, després d'una primera fase amb 20 equips, els dos primers de cada grup van entrar en els quarts de final. Vuit equips endavant i dotze cap a casa. D'aquests vuit equips, sis van ser els mateixos que en el mundial de quatre anys enrere (Nova Zelanda, França, Austràlia, Anglaterra, Sud-àfrica i l'Argentina). Els dos nous (Gal·les i Irlanda) van agafar els llocs d'Escòcia i Fiji. Si tenim present que l'Argentina i Escòcia estaven al mateix grup, com a màxim hi havia set dels vuit que van arribar a quarts de final del 2007 que podien repetir el 2011. I ho van fer sis. Des que es va començar a disputar el mundial de rugbi el 1987, dotze equips han jugat algun cop els quarts de final: els deu que ja han estat esmentats més el Canadà i Samoa. Si tenim present que Sud-àfrica no va poder jugar el 1987 i el 1991 perquè estava sancionada per la seva política d'apartheid, no és agosarat dir que alguns dels que van arribar a quarts dels dos primers mundials no ho hauria estat si els Springbooks haguessin pogut jugar.
Si miren les semifinals dels set mundials disputats, vuit equips copen les semifinals, amb Nova Zelanda i França, amb sis presències, i Austràlia, amb cinc, al capdavant. Anglaterra ha estat en quatre semifinals; Sud-àfrica, en tres –recordem-ho, amb dues participacions menys–, Gal·les en dues i Escòcia i l'Argentina en una. Vuit equips, doncs, que amb l'afegitó d'Irlanda, –cinc cops a quarts de final però cap en les semifinals– manen en el rugbi mundial. I manen molt.
Tots els països volen ser als mundials. De vegades hi ha sorpreses i eliminacions inesperades en les primeres fases –en el rugbi molt menys que en el futbol–. Tonga va guanyar la finalista França en aquest mundial, però va quedar eliminada. A les federacions i les televisions també els agrada un mundial en què hi hagi com més equips millor per poder vendre els drets de retransmissió dels partits els uns i guanyar audiències els altres.
Que es jugui un mundial de rugbi, per exemple, amb 16 equips i eliminació directa, sense aquestes primeres fases que tothom diu que no serveixen per a res, és una idea inversemblant en aquest món modern de l'esport espectacle. Esportivament parlant, però, podria ser espectacular. I en un esport com el rugbi, on hi ha tant de desgast físic, encara més. Nova Zelanda era la primera del rànquing abans del mundial, França, la quarta. En un mundial amb eliminació directa de 16 equips hauria estat una possible semifinal si haguessin superat els partits de vuitens i quarts de final, és clar. L'altra hauria enfrontat, en aquesta hipòtesi, Austràlia i Sud-àfrica. Només faltaria Gal·les dels quatre semifinalistes reals d'aquest mundial. La gran diferència estaria, segurament, en el joc que ens podien oferir les seleccions sense el desgast innecessari que pateixen en els partits d'una primera fase que els grans superen mundial rere mundial.