A futbol s'hi juga amb els peus però s'hi pensa amb el cap. Sense una bona idea al darrere és difícil que els equips xutin. Cada cop és més així, perquè de córrer, tots corren. Llavors, la diferència s'ha de buscar més en la proposta futbolística i en la mentalització dels jugadors que l'han d'executar. Dijous es van enfrontar a San Mamés dos equips amb trajectòries divergents. Un, que ha anat de menys a més i que evoluciona positivament segons un pla determinat, molt determinat. L'altre sembla cada dia més extraviat, sense les idees clares i la convicció masegada. L'Athletic i l'Atlético són dues mostres vivents, respectivament, del que sol ser un equip amb ànima i un equip que no se la troba. Si s'analitza la qualitat individual dels jugadors de les dues plantilles, pocs podrien estar en desacord que l'equip de Gregorio Manzano és netament superior. Però aquesta és una part molt relativa en el rendiment dels equips de futbol avui dia.

L'Atlético de Madrid va començar la temporada amb una plèiade de magnífics jugadors que responien a les expectatives que havien aixecat en el mercat de fitxatges de l'estiu. Era un equip temible en atac, s'havia estabilitzat força en defensa respecte als seus mals endèmics en aquesta faceta i, sobretot, semblava que es proposava redescobrir el mig del camp com a territori decisiu perquè passin coses bones. Genèticament, l'equip colchonero ha estat sempre un equip dotat per jugar al contraatac. Donat a l'aventura. Per aquesta via també s'ha guanyat l'altre apel·latiu, el Pupas. Perquè sempre ha estat un equip d'alts i baixos, inestable, capaç de les proeses més increïbles i dels ridículs més estrepitosos. Gregorio Manzano, que si té una cosa és experiència, ha apostat per jugadors com el brasiler Diego, el turc Arda Turan o Reyes per dotar-lo de contingut futbolístic, per armar un equip capaç d'elaborar jugades en lloc de precipitar-les. De moment s'ha extraviat. Manzano té els jugadors fer un equip amb cara i ulls, però no se'n sortirà si juga amb la poca convicció de San Mamés.

L'Athletic, en canvi, cada vegada és més un equip reconeixible, amb l'esperit impetuós de sempre i l'estil que li està impregnant Marcelo Bielsa. És clar que és important la qualitat de Javi Martínez, Muniain, Llorente o Ander Herrera, però els bilbaïns tenen forma d'equip. Juguen amb convicció perquè saben de què són capaços. Perquè el seu entrenador sap perfectament de quina mena de jugadors disposa. L'arribada de Bielsa a Bilbao va aixecar suspicàcies, segurament perquè és un home que pensa tant el futbol que no havia d'encaixar en un club que sempre ha fet servir el cap per rematar les pilotes a l'olla. Probablement, però, serà l'home que situarà el futbol clàssic de San Mamés en el segle XXI.

Tant l'Atlético com l'Athletic tenen encara molta feina per fer. I poden fer-la. No han arribat enlloc, però només un està en el camí.