“Wish you were here”

A la mitja part va sonar a la mega­fo­nia del Camp Nou una música inu­sual, una obra mes­tra de Pink Floyd: Wish you were here. Tant de bo fos­sis aquí. Molts van voler ser-hi. L'entrada al Camp Nou va ser molt bona. Tot i el pont. Tot i els dub­tes. Tant de bo hi hagues­sin sigut els que no hi van ser. Hau­rien vist com Messi feia callar els que dub­ta­ven d'ell, com l'equip tor­nava a jugar amb tres defen­ses però amb con­vicció i soli­desa, com Isaac Cuenca es va fent gran com a juga­dor i com es va posar ver­mell quan va mar­car el seu pri­mer gol, com debu­tava Gerard Deu­lo­feu… I un altre 5-0. Un equip, en defi­ni­tiva, amb corda per a estona i amb Messi per molt temps, i que no només té un pre­sent molt salu­da­ble sinó un bonic futur que es va apro­pant. Guar­di­ola no només ha fet esvair els dub­tes d'uns quants fent rota­ci­ons a l'equip, sinó que hi ha fet entrar joves com Cuenca i Deu­lo­feu. Men­tre uns pen­sen en minúcies, ell actua amb gran­desa. El Barça no va jugar per tirar coets. No calia. Tam­poc no va gole­jar per als que qüesti­o­nen, sinó per a ell mateix i la gent amb pen­sa­ment propi. Ara bé, el mis­satge per als nega­ti­vis­tes va ser tan natu­ral com con­tun­dent.

L'exèrcit mediàtic del madri­disme fa anys que es dedica a bus­car fal·làcies, o a pro­pa­gar les que sur­ten del club mateix, per demos­trar que el que fa el Barça és perquè l'aju­den. També bus­quen i rebus­quen per tro­bar-li qual­se­vol símptoma de decadència. Sem­pre en tro­ben. Però és clar, un empat sense gols al Camp Nou, una minsa victòria a Gra­nada i tres par­tits seguits de Messi sense mar­car, com­bi­nat amb el bon joc del seu equip, és tant de mate­rial que ens els últims dies s'havien posat les botes: que si el Barça està en crisi, que si Messi ha aca­bat la gaso­lina… La llàstima és que en aquesta poti­ne­ria mediàtica també hi entrin mit­jans d'aquí. El perill és que es creï un cert cor­rent de dubte en l'entorn. És mino­ri­tari, però sorollós. Lla­vors, Guar­di­ola ha de fer coses tan incom­pren­si­bles com defen­sar Messi a la sala de premsa o jus­ti­fi­car que el seu equip no hagi fet mai el ridícul.

La gent que va voler estar ahir amb l'equip, la immensa majo­ria, van xalar. És clar que amb el clima que s'havia creat va haver-hi opor­tu­nis­tes que quan es va saber l'ali­ne­ació de Guar­di­ola van pen­sar que la cosa no rut­lla­ria. Xavi i Pedro eren a la grada i Ini­esta, Cesc, Piqué i Puyol a la ban­queta. Són els que no es recor­den que els títols que s'han gua­nyat els últims anys han estat gràcies a la par­ti­ci­pació de molts més juga­dors que els onze o dotze de referència. L'onze ini­cial d'ahir no és el que juga­ria la pròxima final de la lliga de cam­pi­ons, però és el que va gua­nyar el Mallorca. Però és que si no es juguen i es gua­nyen par­tits com el d'ahir amb una ali­ne­ació com aquesta, difícil­ment es gua­nyarà la Cham­pi­ons. El Barça va fer ahir el que tocava fer, i una mica més: 5-0. La tem­po­rada és llarga i hi haurà moments per tot. Fins i tot n'hi haurà que tor­na­ran a dub­tar de l'equip i de Messi. I faran tant de soroll que sem­blarà que tenen raó. Fins que torni a començar el par­tit següent.