“Wish you were here”
A la mitja part va sonar a la megafonia del Camp Nou una música inusual, una obra mestra de Pink Floyd: Wish you were here. Tant de bo fossis aquí. Molts van voler ser-hi. L'entrada al Camp Nou va ser molt bona. Tot i el pont. Tot i els dubtes. Tant de bo hi haguessin sigut els que no hi van ser. Haurien vist com Messi feia callar els que dubtaven d'ell, com l'equip tornava a jugar amb tres defenses però amb convicció i solidesa, com Isaac Cuenca es va fent gran com a jugador i com es va posar vermell quan va marcar el seu primer gol, com debutava Gerard Deulofeu… I un altre 5-0. Un equip, en definitiva, amb corda per a estona i amb Messi per molt temps, i que no només té un present molt saludable sinó un bonic futur que es va apropant. Guardiola no només ha fet esvair els dubtes d'uns quants fent rotacions a l'equip, sinó que hi ha fet entrar joves com Cuenca i Deulofeu. Mentre uns pensen en minúcies, ell actua amb grandesa. El Barça no va jugar per tirar coets. No calia. Tampoc no va golejar per als que qüestionen, sinó per a ell mateix i la gent amb pensament propi. Ara bé, el missatge per als negativistes va ser tan natural com contundent.
L'exèrcit mediàtic del madridisme fa anys que es dedica a buscar fal·làcies, o a propagar les que surten del club mateix, per demostrar que el que fa el Barça és perquè l'ajuden. També busquen i rebusquen per trobar-li qualsevol símptoma de decadència. Sempre en troben. Però és clar, un empat sense gols al Camp Nou, una minsa victòria a Granada i tres partits seguits de Messi sense marcar, combinat amb el bon joc del seu equip, és tant de material que ens els últims dies s'havien posat les botes: que si el Barça està en crisi, que si Messi ha acabat la gasolina… La llàstima és que en aquesta potineria mediàtica també hi entrin mitjans d'aquí. El perill és que es creï un cert corrent de dubte en l'entorn. És minoritari, però sorollós. Llavors, Guardiola ha de fer coses tan incomprensibles com defensar Messi a la sala de premsa o justificar que el seu equip no hagi fet mai el ridícul.
La gent que va voler estar ahir amb l'equip, la immensa majoria, van xalar. És clar que amb el clima que s'havia creat va haver-hi oportunistes que quan es va saber l'alineació de Guardiola van pensar que la cosa no rutllaria. Xavi i Pedro eren a la grada i Iniesta, Cesc, Piqué i Puyol a la banqueta. Són els que no es recorden que els títols que s'han guanyat els últims anys han estat gràcies a la participació de molts més jugadors que els onze o dotze de referència. L'onze inicial d'ahir no és el que jugaria la pròxima final de la lliga de campions, però és el que va guanyar el Mallorca. Però és que si no es juguen i es guanyen partits com el d'ahir amb una alineació com aquesta, difícilment es guanyarà la Champions. El Barça va fer ahir el que tocava fer, i una mica més: 5-0. La temporada és llarga i hi haurà moments per tot. Fins i tot n'hi haurà que tornaran a dubtar de l'equip i de Messi. I faran tant de soroll que semblarà que tenen raó. Fins que torni a començar el partit següent.