Mentre al Camp Nou encara se sent un lleu rumor d'inquietud cada vegada que a l'alineació del Barça hi ha uns quants suplents, Guardiola ja està pensant en altres coses que ell jutja més importants. La gent veu Iniesta, Cesc, Piqué, Puyol, Xavi, Pedro fora de l'equip, ell veu Adriano en un extrem, Cuenca a l'altre i Gerard Deulofeu a punt per debutar. El món és dels valents. Si Guardiola només valorés fer apostes pels joves de casa sobre segur, no en jugaria mai cap. Però llavors ja no seria Guardiola. Ara, un cop s'ha vist Isaac Cuenca jugar un parell de partits sencers i marcar el seu primer gol, Gerard Deulofeu trepitjar oficialment per primer cop la gespa del Camp Nou i, sobretot, que això ha anat acompanyat d'un altre 5-0, tot és goig per les noves joies del planter i il·lusió per veure'ls jugar i que en debutin més. Si Cuenca hagués jugat igual com ho ha fet però l'equip no hagués guanyat, ja estaríem sentint melodies sobre la inconsciència de Guardiola de reservar titulars i de fer debutar nois del planter. Els resultats no condicionen Guardiola en la seva planificació de la temporada, però sí que almenys serveixen perquè la pugui executar sense el pes de la inquietud en l'entorn.

Cuenca està jugant perquè hi ha Alexis i Afellay lesionats i Pedro està carregat de partits. I perquè s'ho ha guanyat amb cadascuna de les seves actuacions des que es va integrar al primer equip durant la pretemporada. També perquè a Guardiola ja li va bé ensenyar als nois del filial en avall que els camins per arribar al primer no són un misteri, ja que estan molt ben marcats, però sí diversos. En aquest sentit, Cuenca encarna el valor de la perseverança. També de la confiança en un mateix i, al mateix temps, de la humilitat. Dues vegades se n'ha anat del Barça perquè ha volgut jugar i sempre hi ha acabat tornant, per acabar arribant al primer equip. No ha seguit, doncs, la progressió establerta per passar d'una categoria a l'altra. Perquè el futbol formatiu del Barça no és una fàbrica de xurros; també hi ha excepcions. Hi ha jugadors que progressen d'una manera i altres d'una altra. N'hi ha que han de seguir l'escala establerta i n'hi ha que els convé treure el cap al primer equip, encara que sigui de manera puntual, com a estímul, com a premi, com a esquer. És el cas de Muniesa i, ara, de Gerard Deulofeu, que ja saben que es creu que ells arribaran al primer equip, però que mentrestant han de treballar on els toca.

Després hi ha el cas de Cuenca. Amb les seves ortodoxes actuacions pel que li ha demanat l'entrenador i amb l'encert i el caràcter afegit que hi ha posat ell, ja s'ha situat com una alternativa de present sempre que faci falta. S'hauria de torçar molt. Ara bé, Alexis ja té l'alta, Pedro ha descansat i un dia també tornarà Afellay, i això vol dir que Cuenca tornarà al B. Però que ningú del primer equip badi. Guardiola ja ha tornat a guanyar una aposta al temps. I al conservadorisme.