Danys col·laterals que no ho són tant
Fotsis què pensen del locaut?
Cent trenta dies de tancament patronal. Professionals sense poder exercir, llocs de treball indirectes inhabilitats, cadenes de televisió amb graella per omplir –fet especialment costós per a les televisions locals–. Jugadors que comencen a patir per arribar a final de mes perquè han de pagar tres o quatre hipoteques d'uns quants milers de dòlars –sí, els milionaris també poden tenir feina a arribar a final de mes–. Marques comercials amb pèrdues cada minut que passa, especialment aquelles que són patrocinadors oficials –un recent estudi donava a Adidas pèrdues d'entre 250 i 300 milions de dòlars si la cosa continuava bloquejada–. Són, aquests, només alguns dels efectes del locaut de l'NBA. Al bàsquet europeu, el que ens toca de prop, n'hi ha d'altres.
El més palpable és que la temporada a Europa ha arrencat emmarcada en la provisionalitat. No passa setmana que no hi hagi algun fitxatge condicionat al desbloqueig de la lliga nord-americana. Quines seran les plantilles dels equips quan sigui l'hora de jugar-se les garrofes? Més. Que hi hagi jugadors de l'NBA jugant en lligues europees fa que es doni per garantit que el bàsquet que es juga a Europa ha pujat de nivell. L'equació és senzilla: millors jugadors, millor nivell de joc. El deix circumstancial sembla difícil de rebatre: si avui se soluciona el conflicte hi haurà jugadors que hauran de marxar en un parell de setmanes per complir els seus contractes en l'NBA. El tema del nivell de joc és una altra cosa.
Agafem d'exemple l'Eurolliga, amb poc menys de 300 jugadors en competició. D'aquests amb prou feines són una quinzena (5%) els que, en cas de desbloqueig del locaut, hauran de deixar els seus equips. Si agafem les dues primeres jornades disputades com a mostra, trobem que només sis d'aquests jugadors eren entre els 40 més valorats: Kirilenko (CSKA), Batum (Nancy), Iliasova (Efes), Pekovic (Partizan), Rudy (Madrid) i Gallinari (Milà). Haurien canviat gaire els resultats d'aquests equips sense ells? El Nancy i el Partizan, amb o sense Batum i Pekovic, tindran el mateix recorregut en la competició. Els altres casos són diferents i, tot i la gran impressió inicial, costa veure beneficis col·lectius en les seves incorporacions. Llevat de Kirilenko, que ha fitxat com a agent lliure i només deixarà el CSKA si en el primer mes d'NBA rep una oferta determinada. No se'n coneixen les condicions, però de ben segur que deu ser un contracte garantit de quatre o cinc anys a raó de d'uns 10 milions l'any. És a dir, que ningú descarti que es quedi al CSKA perquè l'equip de Moscou no li paga només les dietes, poden estar-ne segurs. La sensació de provisionalitat a Moscou s'ha d'agafar amb pinces. En el cas d'Iliasova, Rudy i Gallinari no perquè hauran de marxar. I d'una manera o una altra, el més palpable fins ara en els quatre casos no és que els seus equips hagin passat a una altra dimensió de joc. L'únic irrefutable fins avui és la grisor en què han entrat jugadors que el curs passat van ser importants (o clau) en l'Eurolliga.
Cada cas és un món, però Khriapa, Vorontsevitx i Mejia a Moscou, Savanovic a Istambul, Suárez a Madrid o Fotsis i Radosevic a Milà no tenen res a veure amb el que vam veure d'ells l'any passat. Avui les seves actuacions –si arriben a jugar– són un efecte més del locaut, uns danys col·laterals que serà interessant veure com es redrecen. Jugadors amb galons que se senten plats de segona i que, si algun dia s'acaba el bloqueig en l'NBA, tornaran a ser exigits d'acord amb el seu talent i el seu salari. I aquí, de nou, serà la qualitat de l'entrenador el que en determinarà l'èxit o el fracàs, perquè al cap i a la fi serà un quirúrgic treball de reassignació de rols a meitat de temporada. Situació de risc elevadíssima en la gestió de pressupostos obscens. Danys col·laterals que potser no ho són tant.