Ara diuen que Messi i Villa no s'entenen, que no es parlen, que no són amics vaja! Però això no és tot. Un davanter a qui pot la supèrbia ha escrit unes memòries en què insulta Josep Guardiola i els seus excompanys i compara els entrenaments del Barça amb anar a l'escola i suportar un mestre acomplexat, mal educat, poruc i sense idees. Xerrameques de bocamolls, tot plegat. Què fàcil és intentar guanyar amb mentides allò que s'és incapaç de guanyar al camp. Què fàcil és intentar amagar un fracàs amb insults al màxim responsable de la plantilla i als seus excompanys que han aconseguit el que ell mai assolirà. I que dur i difícil és no contestar amb les mateixes grolleries tants despropòsits.

Però l'actitud de l'entrenador i la plantilla del Barça és la correcta per molt que bramin tots aquells, mercenaris o mitjans esclaus dels poderosos, que no poden suportar que ningú els doni lliçons d'humilitat, respecte pel contrari i gaudi del joc. Perquè no hi ha gaires secrets. Aquests darrers anys el Barça és on és a còpia d'esforç, de treball, de companyonia, de discreció, de donar oportunitats als joves de la Masia, de respecte als rivals i de silencis davant la vanitat d'algunes veus. I no ens enganyem, el que irrita del club no és només el seu bon joc i la incapacitat per fer-li front, sinó, sobretot, la seva manera de fer i actuar i la identificació dels colors amb les aspiracions de la gran majoria de tot un poble. És la cançó de sempre, que avorreix de tant escoltar-la, els nacionalismes excloents, agressius, intolerants volen la uniformitat, l'homogeneïtzació d'idees i criteris, i no poden suportar que altres formes de sentiments nacionals els robin protagonisme. I jugant bé.

El futbol no és política diu el tòpic, però no és cert. Hi ha qui del futbol en fa política per amagar el mal joc, el no saber perdre –ni tampoc guanyar– i la falta d'escrúpols. Hi ha qui posa els colors al servei d'un Estat del qual tots, obligatòriament, hauríem d'estar meravellats i satisfets. I en aquest escenari es paguen cares les dissidències o l'estima i la identificació amb un altre país. Que no es preocupin. Algun dia el Barça perdrà títols i qualitat de joc. És inevitable, cap cicle és infinit. Però els continuarà roent l'enveja, perquè saben que les credencials del Barça van més enllà del seu joc, dels triomfs i les derrotes, de la unitat del vestidor, de la identificació amb els mètodes de l'entrenador i de l'entorn que envolta el club. Les credencials són les d'una impecable trajectòria democràtica, de catalanitat i de llibertat. De civisme, en suma, perquè com defensava Josep Suñol, i com defensa ara la Fundació Esport i Ciutadania, l'esport, ben entès,fins i tot el d'elit, conté uns valors (solidaritat, esforç, treball, no violència, respecte pel contrari...) que haurien de servir d'exemple per a la formació dels ciutadans des de l'escola. Per això no casen bé amb l'esport determinats exabruptes i actituds i cal rebutjar-los tant si vénen de fora com si es produeixen a casa nostra.

Esport i ciutadania són les dues cares d'una mateixa moneda, com ho són democràcia i llibertat, compromís i catalanisme. És per això que cap altre club d'elit té en la seva història un president afusellat pels franquistes, igual que cap altre país d'Europa té un president elegit democràticament assassinat per la barbàrie feixista. Aquestes i no altres són les credencials que, més enllà de les victòries i les derrotes, fan del Barça més que un club. Ah! i n'estem orgullosos que sigui així i no d'una altra manera.