La data té gràcia: 11 de l'11 de l'11. L'organització numèrica té aquestes coses, capricis juganers com aquest. Juguem-hi, doncs. L'11 és un número molt futboler. Hi juguen onze. Però avui em ve de gust evocar el dorsal 11. Ara el porta qualsevol, però en l'ortodòxia futbolística l'11 és el número de l'extrem esquerre. Una espècie fa anys en extinció que si no s'ha acabat d'extingir ha estat per quatre entrenadors romàntics. Portin o no l'11, pocs equips juguen amb un extrem esquerre, perquè jugar amb un extrem esquerre ortodox comporta jugar amb tres puntes. L'11 en l'imaginari dels que ja tenim una certa edat ha de ser un esquerrà tancat, habitualment lleuger, potser menut, un personatge més aviat aïllat que tenia una cama esquerra deliciosa per driblar el lateral dret i centrar una preciosa pilota enroscada al cap del 9, el davanter centre. Mai van abundar, els veritables extrems esquerres. Una cosa era jugar en aquesta posició i una altra ser extrem esquerre. D'autèntics, pocs. Jo no tinc memòria del madridista Gento, un dels millors extrems esquerre de la història. Tampoc d'Estanislau Basora, un dels millors extrems esquerre del Barça. Sí de jugadors dels anys setanta i vuitanta. Per mi, l'extrem esquerra prototípic era Txetxu Rojo (també Rojo I, perquè en aquell Athletic hi jugava el seu germà petit, Rojo II). Amb l'11 a l'esquena i aquella esquerra de seda. El toc delicat d'aquell Athletic racial. També hi havia Churruca, de l'Sporting. I el que em tenia el cor robat de l'Holanda que va passar a la història com la taronja mecànica, Rensenbrink. Després va venir López Ufarte, de la Real Sociedad, un diable amb cara de nen. I en el Barça, Carrasco. Llavors ja va començar a arribar el 4-4-2, els carrilers i altres espècies que van fer prescindibles els 11.

Però hi va haver un temps en què també hi havia extrems esquerre diabòlics en el futbol regional, quan als camps hi anava gent i les grades s'emplenaven. I baixant, baixant, puc arribar fins i tot a dir que jo vaig dur l'11 unes quantes vegades. Cosa que vol dir que també hi ha hagut algun extrem esquerre gros i tarrandós, ni tan sols esquerrà. Era a tercera regional (la quarta territorial d'ara), és clar. Però l'11, en l'Osor d'aquella època, era tan sols l'últim número que l'entrenador repartia. I si resultava que aquell dia només s'havien presentat nou o deu dels que eren titulars sempre, a mi, un crio de setze anyets, em podia tocar ser titular. Quan l'entrenador havia repartit els dorsals fins al 10, sempre hi havia la possibilitat que a mi em toqués l'11. Jo no era un extrem esquerre ni vocacional ni amb les condicions per ser-ho, simplement era el nen més feliç del món si podia jugar, encara que fos amb l'11. Només poder jugar.

L'11és també, en fi, una manera de recordar el futbol tal com va ser en una altra època. I les dates no deixen de ser un viatge en el temps. Que és el que hem fet. Bon dia.