Ja va ens va ense­nyar Freud que la majo­ria de manies i tras­torns que tenim de grans ens vénen de la infan­tesa. Per bé i per mal, segur que tots ens en reco­nei­xem alguns. De les poques coses que recordo sent un nen és del dia que els meus pares no em van dei­xar que­dar a veure la pel·lícula King Kong, la pri­mera, l'ori­gi­nal del 1933, en què la pro­ta­go­nista era Fay Wray. No és que sigui tan vell com això, perquè estem par­lant de prin­cipi dels anys setanta, però és que en aque­lla època de només el pri­mer canal i el segon de tele­visió única en blanc i negre es pro­jec­ta­ven molts clàssics. Em recordo per­fec­ta­ment asse­gut rabiós una estona a l'escala del pis de dalt, el de les habi­ta­ci­ons, men­tre els meus pares veien feliçment la pel·lícula des del sofà. No tinc cap dubte, ni fa falta que el senyor Freud m'ho expli­qui, que la meva afició desen­fre­nada de veure pel·lícules em ve d'aquell dia.

Tam­poc no tinc cap dubte que la fas­ci­nació i la vocació pels esports em ve també d'aque­lla mateixa època. Afor­tu­na­da­ment, en això vaig tenir més sort que amb King Kong. La rutina estava mar­cada pel calen­dari espor­tiu i la tele­visió única: el par­tit dels diu­men­ges, els mun­di­als, les euro­co­pes, els Jocs Olímpics, Roland Gar­ros, Wim­ble­don i cites més pun­tu­als com la regata Oxford-Cam­bridge, el Grand Nati­o­nal, el Tor­neo de Navi­dad del Real Madrid, els salts d'esquí del dia d'Any Nou, algun tor­neig de golf amb Seve Balles­te­ros... i la boxa. Aquí volia anar a parar avui. Ara que recor­dem Joe Fra­zier amb motiu de la seva mort. Jo el vaig veure boxe­jar en directe. Segu­ra­ment el com­bat del 1971 con­tra Ali, i també els de 1974 a Nova York i el 1975 a Manila. No sé si en directe, però podria ser. Perquè sí que recordo per­fec­ta­ment que el meu pare em cri­dava a la nit per aixe­car-nos a veure com­bats de boxa. No sé si aquests, però sí com­bats seus, i tinc per­fec­ta­ment gra­va­des les imat­ges del ganxo de Fra­zier a la mandíbula d'Ali. Si no en directe, sí després repe­ti­des en els tele­di­a­rios o en els pro­gra­mes espor­tius. Eren com­bats que, és clar, aquí es trans­me­tien de mati­nada, les úniques vega­des que s'inter­rom­pia a des­ho­res la carta de ajuste o els mos­quits fins a l'inici de la pro­gra­mació de l'endemà. Sí que tinc memòria, ja amb 13 anys, d'haver vist en directe el com­bat de José Duran pel cam­pi­o­nat del món del pes superwel­ter el 1976. Però no se m'han esbor­rat les imat­ges del ball de peus de Muham­mad Ali i la con­tundència de Joe Fra­zier. Ni tam­poc del dia que Ali en la prèvia d'un com­bat va treure un nino d'un goril·la de peluix i el va refre­gar pels mor­ros de Fra­zier, en la línia de pre­potència del boca­moll de Louis­vi­lle. Recordo molt aque­lles mati­na­des encara que mol­tes vega­des devia ser de dia, però en la meva memòria és mati­nada. L'hora en què els som­nis i la rea­li­tat a vega­des es con­fo­nen, però en què la fas­ci­nació queda per sem­pre. Des­cansi en pau Joe Smokin Fra­zier, un dels grans que em va fer esti­mar la boxa.