Ja va ens va ensenyar Freud que la majoria de manies i trastorns que tenim de grans ens vénen de la infantesa. Per bé i per mal, segur que tots ens en reconeixem alguns. De les poques coses que recordo sent un nen és del dia que els meus pares no em van deixar quedar a veure la pel·lícula King Kong, la primera, l'original del 1933, en què la protagonista era Fay Wray. No és que sigui tan vell com això, perquè estem parlant de principi dels anys setanta, però és que en aquella època de només el primer canal i el segon de televisió única en blanc i negre es projectaven molts clàssics. Em recordo perfectament assegut rabiós una estona a l'escala del pis de dalt, el de les habitacions, mentre els meus pares veien feliçment la pel·lícula des del sofà. No tinc cap dubte, ni fa falta que el senyor Freud m'ho expliqui, que la meva afició desenfrenada de veure pel·lícules em ve d'aquell dia.

Tampoc no tinc cap dubte que la fascinació i la vocació pels esports em ve també d'aquella mateixa època. Afortunadament, en això vaig tenir més sort que amb King Kong. La rutina estava marcada pel calendari esportiu i la televisió única: el partit dels diumenges, els mundials, les eurocopes, els Jocs Olímpics, Roland Garros, Wimbledon i cites més puntuals com la regata Oxford-Cambridge, el Grand National, el Torneo de Navidad del Real Madrid, els salts d'esquí del dia d'Any Nou, algun torneig de golf amb Seve Ballesteros... i la boxa. Aquí volia anar a parar avui. Ara que recordem Joe Frazier amb motiu de la seva mort. Jo el vaig veure boxejar en directe. Segurament el combat del 1971 contra Ali, i també els de 1974 a Nova York i el 1975 a Manila. No sé si en directe, però podria ser. Perquè sí que recordo perfectament que el meu pare em cridava a la nit per aixecar-nos a veure combats de boxa. No sé si aquests, però sí combats seus, i tinc perfectament gravades les imatges del ganxo de Frazier a la mandíbula d'Ali. Si no en directe, sí després repetides en els telediarios o en els programes esportius. Eren combats que, és clar, aquí es transmetien de matinada, les úniques vegades que s'interrompia a deshores la carta de ajuste o els mosquits fins a l'inici de la programació de l'endemà. Sí que tinc memòria, ja amb 13 anys, d'haver vist en directe el combat de José Duran pel campionat del món del pes superwelter el 1976. Però no se m'han esborrat les imatges del ball de peus de Muhammad Ali i la contundència de Joe Frazier. Ni tampoc del dia que Ali en la prèvia d'un combat va treure un nino d'un goril·la de peluix i el va refregar pels morros de Frazier, en la línia de prepotència del bocamoll de Louisville. Recordo molt aquelles matinades encara que moltes vegades devia ser de dia, però en la meva memòria és matinada. L'hora en què els somnis i la realitat a vegades es confonen, però en què la fascinació queda per sempre. Descansi en pau Joe Smokin Frazier, un dels grans que em va fer estimar la boxa.