Quan la federació europea va decidir que el títol de la lliga de campions d'handbol es decidiria amb un format de final a quatre, com ja es feia en el bàsquet, van quedar definitivament enrere aquelles finals èpiques al Palau Blaugrana, amb partit d'anada i tornada, com la que el Barça va guanyar la temporada 2004/05 contra el Ciudad Real. Segurament, una de les cites més intenses que ha viscut el Palau en l'última dècada, i que va quedar gravada en la memòria a través d'un penal tan decisiu com agònic llançat per Iker Romero, ara jugant a Berlín. Però amb aquell canvi, l'handbol va guanyar un esdeveniment de primera línia perfectament organitzat i promocionat, un espectacle modèlic a l'altura d'una final a quatre de bàsquet. El Barça, liderat per Xavi Pascual des de la banqueta i amb Enric Masip com a responsable de la secció, va aconseguir el màxim títol europeu a Colònia l'any passat i aquesta temporada torna a encapçalar la fase de grups amb autoritat. En la lliga, també comparteix la primera posició amb el nou Atlético de Madrid. La resurrecció de l'equip madrileny, que ha agafat el relleu del Ciudad Real, planteja un nou al·licient, una antiga rivalitat que ara revifa amb força. La lliga continua sent cosa de dos, però el fet que els dos grans candidats estiguin a Madrid i a Barcelona ha donat un plus d'interès mediàtic i sentimental a l'Asobal. Encara queda molt perquè la lliga estatal s'equipari a la d'altres països com Alemanya, França i Dinamarca, tant a nivell de públic com d'estructura i màrqueting. Però els jugadors hi són i el Barça i l'Atlético estiren el carro. Més enllà de la política de retallades pressupostàries que la junta del Barça ha anunciat per a les seccions i dels problemes econòmics que arrosseguen molts clubs, l'handbol afronta uns pròxims mesos vibrants.

Si aquesta temporada el Barça torna a aspirar a tots els títols, els objectius són encara més ambiciosos en el cas de la selecció espanyola. Dirigit per Valero Rivero, entrenador del Barça durant més de vint anys, i integrat per una bona base de jugadors catalans –Cristian Ugalde, Víctor Tomàs, Joan Cañellas, Viran Morros, Cristian Malmagro, Albert Rocas... són habituals– i d'altres que militen actualment al Barça –Juanín, Raúl Entrerríos, Sarmiento...–, el combinat estatal afrontarà un cicle històric en el pròxim any i mig. El mes de gener, el campionat d'Europa a Sèrbia, un dels països on aquest esport es viu amb més intensitat; a l'estiu, els Jocs Olímpics de Londres –sempre que certifiqui la classificació–, i a principi del 2013, el mundial que organitzarà la federació espanyola amb Barcelona com a base d'operacions i com a seu d'una final que es disputarà al Palau Sant Jordi el 27 de gener. Tenint en compte que en els últims anys l'equip de Valero Rivera ha anat a més –es va penjar el bronze en el mundial d'aquest mateix any després d'haver estat només tretzè en el del 2009– i que la setmana passada va superar seleccions tan potents com Suècia, Dinamarca i Alemanya en una petita gira d'amistosos, sembla que les expectatives són màximes. Sobretot amb vista a uns Jocs Olímpics en què la selecció suma tres medalles de bronze. Sempre costa que altres esports tinguin la seva quota de protagonisme en un país absolutament monopolitzat pel futbol. Però el 2012 és l'any propici per enganxar-se a l'handbol.