“Ja em perdonareu” és un crit emblemàtic del futbol argentí fet crònica periodística. Ho va escriure Eduardo Sacheri, que molts anys després va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera per El secreto de sus ojos, basada en un llibre seu. “Ja em perdonareu” és l'al·legat visceral d'un aficionat del futbol que diu al món de la pilota i especialment al món en general que per ell, malgrat totes les seves errades posteriors, Diego Maradona seria per sempre més aquell del mundial 86, que va marcar contra els anglesos i, d'alguna manera, va venjar tants nois morts a les Malvines. “Ja em perdonareu” és una bandera: la rauxa indispensable que ens connecta amb el futbol, que és periodisme i cultura esportiva i tants ponts aeris a la nostra infantesa.

El text d'avui és menys un cop de cap que un cop de cor. Per una vegada, doncs, ja em perdonareu els lectors que cometi dos pecats professionals: parlar en primera persona i fer-ho del Boca Juniors, el meu equip. Vaig començar aquest ofici fa molts anys, amb un cap de la vella escola que m'impedia fer res del Boca per no poder ser imparcial a causa de la meva condició d'aficionat. Les regles ara són unes altres. Diré en defensa d'aquell model que, en tot cas, servia perquè ningú no confongués les coses. Els periodistes no som el club que seguim.

Ja em perdonareu, però. Avui publiquem una entrevista amb Martín Caparrós, un escriptor genial que va escriure un llibre sobre el Boca, Boquita. I li vaig demanar que m'expliqués com vivia aquest moment que mostra el Boca líder còmode i el River de segona. “És gairebé un excés. El Boca domina fàcilment a primera i el River juga contra el Juventud Antoniana. Quan passa una cosa que no hem estat capaços de somiar descobrim la nostra incapacitat i és un correctiu: hauríem de desitjar molt més del que desitgem.”. I poso una foto de Riquelme. Ja em perdonareu.