“Ja em per­do­na­reu” és un crit emblemàtic del fut­bol argentí fet crònica periodística. Ho va escriure Edu­ardo Sac­heri, que molts anys després va gua­nyar l'Oscar a la millor pel·lícula estran­gera per El secreto de sus ojos, basada en un lli­bre seu. “Ja em per­do­na­reu” és l'al·legat vis­ce­ral d'un afi­ci­o­nat del fut­bol que diu al món de la pilota i espe­ci­al­ment al món en gene­ral que per ell, mal­grat totes les seves erra­des poste­ri­ors, Diego Mara­dona seria per sem­pre més aquell del mun­dial 86, que va mar­car con­tra els angle­sos i, d'alguna manera, va ven­jar tants nois morts a les Mal­vi­nes. “Ja em per­do­na­reu” és una ban­dera: la rauxa indis­pen­sa­ble que ens con­necta amb el fut­bol, que és peri­o­disme i cul­tura espor­tiva i tants ponts aeris a la nos­tra infan­tesa.

El text d'avui és menys un cop de cap que un cop de cor. Per una vegada, doncs, ja em per­do­na­reu els lec­tors que cometi dos pecats pro­fes­si­o­nals: par­lar en pri­mera per­sona i fer-ho del Boca Juni­ors, el meu equip. Vaig començar aquest ofici fa molts anys, amb un cap de la vella escola que m'impe­dia fer res del Boca per no poder ser impar­cial a causa de la meva con­dició d'afi­ci­o­nat. Les regles ara són unes altres. Diré en defensa d'aquell model que, en tot cas, ser­via perquè ningú no con­fongués les coses. Els peri­o­dis­tes no som el club que seguim.

Ja em per­do­na­reu, però. Avui publi­quem una entre­vista amb Martín Caparrós, un escrip­tor genial que va escriure un lli­bre sobre el Boca, Boquita. I li vaig dema­nar que m'expliqués com vivia aquest moment que mos­tra el Boca líder còmode i el River de segona. “És gai­rebé un excés. El Boca domina fàcil­ment a pri­mera i el River juga con­tra el Juven­tud Anto­ni­ana. Quan passa una cosa que no hem estat capaços de somiar des­co­brim la nos­tra inca­pa­ci­tat i és un cor­rec­tiu: hauríem de desit­jar molt més del que desit­gem.”. I poso una foto de Riquelme. Ja em per­do­na­reu.