La frivolitat guanya adeptes
Resulta que era un nou dia, estèril com qualsevol altre, i el polític aquell de cara feixuga i tons blavosos va i diu: “Guanyarem perquè proposem, perquè juguem sempre a l'atac.” I encara un altre, de polític, aquest tintat d'un vermell cada vegada més lilós tirant al mateix to blavós de l'altre: “Això només ha començat. Els partits duren 90 minuts.” Però espera, incrèdul, que un tercer que vesteix de verd –pàl·lid, diguem-ho tot–, etziba: “No tot es decideix pel que passa a dins el camp.” I fins i tot un darrer que s'abilla vermell i groc, a ratlles, s'atreveix: “Nosaltres serem el Messi de la política a Madrid.”
Cada dia hi ha futbol a la televisió, féssim sobretaula, prenguéssim te amb llimona o miréssim porno. Fins i tot a les dotze del migdia.
Si no parlen de tu no ets ningú.
Hi havia una vegada en què les fronteres encara significaven alguna cosa i la política es veu que pertanyia a l'esfera privada de les coses serioses. Les coses eren serioses o no eren, i els únics partits que requerien atenció eren els que omplien la primera meitat dels informatius: els partits polítics. La resta era incórrer en la frivolitat, i els partits que tancaven els mateixos informatius, els d'esports, n'eren el gran paradigma. “De què treballes?”, li preguntava la xicota divinament perfilada al futbolista, repentinat, que acabava de conèixer i que jeia amb ella al sofà envellutat de la discoteca. “Sóc futbolista”, responia ell, estufat. “Sí, ja. Però, què fas durant el dia?” La frivolitat era compartida. El futbol, els futbolistes. Els esports, els esportistes. I naturalment els periodistes esportius i el seu llenguatge. Sobretot el llenguatge del món de l'esport, era frívol. L'argot, les frases fetes; l'obvietat i les locucions buides. La lleugeresa en l'abús dels adjectius, la vacuïtat de les sentències. Res a veure amb la responsabilitat, amb la gravetat del món polític. Els governants i els seus dictats, el món real. La seriositat, la vida de veritat.
Si no parlen de tu no existeixes.
El temps no s'atura. La funció continua i els fets desemmascaren els polítics. I la política. La seva establerta seriositat es veu que era fictícia, i ni el dubte és ja una coartada. No fan res que no faci el poble i segueixen amb docilitat indissimulada –en el seu cas amb connivència– els dictats del diner. Digues-li banc, digues-li caixa. Digues mercat, digues agència de qualificació. Com nosaltres, no són ningú. I el poble ja no els escolta, ha deixat de creure en la seva seriositat. Agonitzen desacreditats. I sense crèdits.
L'esport no pontifica, no discrimina. No enganya perquè és sempre una fugida, evasió en aquest món que ens governa i que no ens pertany. I el poble, més que mai, tendeix a l'evasió. A la passió. Al futbol i a l'esport.
Si no parlen de tu no ets ningú.
Sense discurs, amb ideals dislèctics i anèmics crònics, els polítics fan campanya instal·lats en l'argot esportiu, desesperats per apropar-se al poble. No han abandonat la seriositat perquè mai l'havien habitat, i abracen sense pudor aquella frivolitat que un dia, altius, van condemnar. Fent sobretaula, prenent te amb llimona i mirant porno. Fins a la derrota final.