Noi tímid, humil i de poques paraules, Alexis Sánchez paga amb la cara. Amb la cara riallera amb què es va fer les primeres fotos a l'entrada de les oficines del Barça, la cara de felicitat que feia quan va ser presentat amb la samarreta blaugrana posada, el crit d'alegria incontenible quan va marcar contra el Vila-real el seu primer gol i també, sí, la cara de dolor i frustració quan va haver de ser substituït a Anoeta per la lesió que l'ha tingut apartat dels partits de l'equip l'últim mes i mig. La seva reaparició en l'última mitja hora a San Mamés ha estat només la confirmació de la seva recuperació física i una certa dosi de tranquil·litat que podria afrontar els dos partits amb la selecció de Xile amb certes garanties. La cara d'Alexis ha estat molt explícita en tot el que li ha passat des que es va convertir en jugador blaugrana a finals del mes de juliol. Més que les poques paraules que ha dit davant els micròfons. I molt més, malauradament, que el futbol que ha pogut exhibir com a blaugrana. Des que va arribar, de fet, ha jugat en pràcticament els mateixos minuts, menys de tres-cents, que amb la selecció del seu país. Quatre partits amb el Barça i quatre amb Xile, i només dos de complets amb cada equip. La seva baixa en el partit de Xile contra Uruguai a Montevideo va suposar un espant per la possibilitat que s'hagués ressentit de la lesió al bíceps femoral, però la seva participació en l'enfrontament amb el Paraguai sembla que ha esvaït aquesta possibilitat.

Si no hi ha res de nou, doncs, Alexis estarà a disposició de Pep Guardiola per als pròxims partits. Ja era hora. Fet i fet, només s'ha pogut veure un tràiler del que és com a jugador i del que pot fer en el Barça. Ara és l'hora que comenci la pel·lícula que ha de protagonitzar com a blaugrana. I no ha de ser de secundari. Alexis reprèn en ple novembre el paper de reforç de luxe del mes de juliol. Així com l'adaptació i l'aportació de Cesc Fàbregas ha superat en molt poc temps fins i tot les previsions dels més optimistes, s'espera del davanter xilè la seva eclosió com a jugador de primera línia mundial en la seva nova etapa. No és una qüestió de més pressa o menys. És una qüestió de tenir minuts i d'aportar a l'equip el factor diferencial com a davanter respecte als altres davanters de l'equip. Més desequilibrant que Pedro i Villa en l'u contra u, Alexis pot ser una bona solució en les situacions en què l'equip necessiti un canvi de rumb en algun partit que s'encalla. En principi sembla que és un jugador que fa més mal al rival si té espais, i s'ha de veure com es desenvolupa en el joc de combinació de l'equip quan el rival no en deixa. És un jugador que encara la porteria però que també pot aprofundir per la banda i centrar com a extrem, un paper que en la seva absència ha desenvolupat amb eficiència el jove Isaac Cuenca. Alexis, però, ha de ser un jugador decisiu així que tingui continuïtat. És l'hora que parli amb el seu futbol.