El fill de Noah i els germans Gasol
Yannick Noah ja era un bocamoll quan jugava a tennis i va guanyar el torneig de Ronald Garros (1983). Ho va continuar sent quan va plegar de jugar i va ser capità dels equips francesos campions de la copa Davis (1991 i 1996) i de la copa Federació (1997). I ho continua sent ara que es dedica a cantar. I fent un cop més el seu paper de bocamoll, divendres passat va acusar l'esport espanyol, en general, de tenir una “poció màgica” per guanyar, referint-se al dopatge, en una columna al diari Le Monde.
La credibilitat de Noah per parlar de segons què és molt relativa. La seva trajectòria l'avala. I el cas que ens ocupa n'és un exemple. És clar que pot opinar el que vulgui, però les acusacions s'han de fomentar en proves. A Noah li han dit de tot a tot arreu. Fins i tot a França, on l'actual ministre d'Esports és l'exjudoka David Douillet, dos cops campió olímpic i quatre del món, no ha trobat gaire suport. Només a Le Monde, recentment condemnat per implicar el Barça amb Eufemiano Fuentes
Més que el que ha dit Noah, però, m'interessen algunes de les reaccions que s'han produït a l'Estat espanyol. A Guardiola li van preguntar en la roda de premsa de divendres i va ser clar: “Si no té proves, a callar.” Altres reaccions han estat més viscerals, fetes sense pensar en el que es deia i en el que es podia arribar a deduir del que es deia. Yannick Noah té un fill, Joakim, que juga als Chicago Bulls, en l'NBA. Va ser dos cops campió universitari dels Estats Units i, sense ser cap estrella, és un bon jugador d'equip. I Joakim Noah ha estat el punt per on molts han atacat el seu pare. Com? Doncs fent referència que aquell que s'atreveix a atacar l'esport espanyol té un fill que juga en una lliga, l'NBA, que no es caracteritza precisament per la seva duresa amb el dopatge. I és clar, volen atacar Yannick Noah, també acaben donant una clatellada a l'esport espanyol. Sense voler, és clar.
Perquè si Joakim Noah juga en una lliga permissiva amb el dopatge i, per tant, està sota sospita de no estar del tot net, tots els jugadors que juguen –jugar és un dir, ara que hi ha locaut– en la mateix lliga que el fill de Noah, estarien en les mateixes condicions. És a dir, que Pau Gasol, Marc Gasol, Juan Manuel Calderón i Rudy Fernández, i Serge Ibaka en el passat recent, i Joan Carles Navarro, Sergio Rodríguez, Jorge Gabrajosa i Raül López en un passat més llunyà, són sospitosos de no estar del tot nets pel que fa al dopatge perquè juguen o han jugat en l'NBA. Era això el que volien dir els que han llançat merda sobre el fill perquè no els ha agradat el que ha dit el pare? Penso que no, però és un clar exemple d'on poden portar les reaccions estil pati de col·legi –“i tu més”–. Si tu acuses els meus tennistes i ciclistes, jo ho faig amb els teus jugadors d'handbol. De nens petits.
En l'NBA el dopatge es tracta de manera diferent que en el bàsquet FIBA perquè és una lliga privada –encara no ha quedat clar, amb el xou aquest del locaut?– que marca les seves normes. I fan els controls que volen i com volen. Igual que l'NFL del futbol americà, l'NHL d'hoquei sobre gel i les lligues majors de beisbol. I ni la FIBA, ni el COI, ni l'Agència Mundial Antidopatge (AMA) hi tenen res a dir. Res. Els jugadors de l'NBA queden sota les normes de l'AMA quan van als Jocs i als mundials amb les seves seleccions. O quan juguen competicions FIBA, com ara fan els NBA que han fugit a Europa.