Hi ha dies que l'últim que voldries fer és jugar un partit de futbol. Com ara el dia que et diuen que a Éric Abidal li han d'extirpar un tumor al fetge. O com quan Tito Vilanova no pot viatjar a Milà perquè ha de ser operat d'un problema a la glàndula paròtide. Creus que estaries millor en un altre lloc i no a San Siro parlant de futbol i entrenant-te. Que el teu lloc no és lluny de casa sinó a prop dels teus. I t'aguantes i fas el paper que et toca amb la màxima dignitat però en realitat tens el cap i tota l'atenció a Barcelona. I voldries estar a la sala d'espera esperant notícies de primera mà i poder estar al costat de l'amic. La cara de Guardiola ahir a la sala de premsa deia totes aquestes coses. I les seves paraules també: “La recuperació d'en Tito és més important que una victòria.” I l'equip, igual. Són els moments en què ens adonem que tota la xerrameca sobre Ibrahimovic és tan poca cosa i val tan poc la pena que preferiríem que no hagués passat. No va malament de tant en tant recordar que el futbol és únicament la cosa més important de les coses menys importants. Que l'únic important de veritat és la vida real i que el futbol no és, o no hauria de ser, res més que una crossa que ens ajuda a caminar per la vida. I només ens en recordem quan passen coses greus.

Però també t'adones que això no et passa només a tu i perquè ets tu, sinó a tothom. Sense anar més lluny, el rival d'avui també ha passat recentment per tràngols de la mateixa mena. Els problemes de visió de Gennaro Gattuso o l'ictus isquèmic d'Antonio Cassano. L'única diferència entre com t'afecten aquestes coses és la proximitat que hi ha respecte a qui li passen.

La qüestió és que avui els tècnics i els jugadors del Barça no tindran el cos per jugar a futbol. Però també forma part de la vida fer el que faran. Jugar a futbol. Competir com segur que ho faran. Fer l'exercici que han fet tantes vegades de treure's del cap cabòries, maldecaps, preocupacions i jugar a futbol com si fos l'única cosa que existeix en aquell moment. O fer servir la desgràcia per convertir-la en estímul. Perquè al final també saben que jugar tan bé com puguin aquest partit és la millor manera d'ajudar el seu segon entrenador, que no els perdonaria que juguessin malament per ell. M'agraden aquests dies en què els sentiments penetren d'aquesta manera tan explícita, natural i generosa en els futbolistes, en les persones que són. Llàstima que sigui a causa de desgràcies. En partits com el d'avui els jugadors del Barça tindrien la coartada perfecta per estar distrets i perduts. Per perdre's i perdre. Per això, coneixent tant aquest equip, tinc la sensació que no s'agafaran ni remotament a aquesta possibilitat. I que probablement recordarem el partit perquè va ser el primer d'uns quants que van jugar sense en Tito a la banqueta. Però també per com van jugar a futbol. I si no, és igual. Hi ha dies que el millor que es pot fer és jugar un partit de futbol. Feu-ho.