És curiós com és el futbol a vegades. El Barça, que és l'equip que fa anys que està guanyant i jugant a futbol de memòria, sembla que sigui un equip encara en formació, en fase de construcció permanent. I el Madrid, que és l'equip que es fa i es refà des de fa unes quantes temporades, uns quants entrenadors i un piló de jugadors que han sortit i han entrat, sembla l'equip consolidat, fet i acabat. Si enfoquem una mica més bé aquestes aparences, hi trobarem més matisos. Les evolucions tàctiques constants del Barça i la possibilitat de jugar de moltes maneres diferents en un mateix partit fan que sigui difícil tenir la sensació de permanència. El Madrid, en canvi, amb una plantilla que permet molta varietat de maneres de jugar, sembla que s'ha definit per un bloc i un esquema prefixats, i que últimament només es planteja una alternativa amb tres pivots al mig del camp com a versió més defensiva, que és la que sembla que s'entreveu per rebre la visita del Barça al Bernabéu.

Aquesta aparença de pla més o menys definit en els dos equips segurament té a veure amb la manera d'entrar en el partit que té cadascun. El Madrid mira d'atropellar els rivals sense que ni tan sols tinguin la possibilitat de manifestar-se. El Barça surt a veure com juga el rival per preparar la millor versió per superar-lo. L'intervencionisme de Guardiola en els partits es fonamenta en la idea de generar la millor dinàmica possible per als seus jugadors. Passar d'una defensa de quatre a una de tres convertint Alves en migcampista o en extrem o intercanviar les posicions dels tres davanters, recuperant la posició de davanter centre de referència amb Villa, són coses que van passar en la primera part del partit contra el Rayo. És en aquest sentit que l'equip de Guardiola a vegades pot fer la sensació d'inestabilitat o d'indefinició, però és el mateix motiu que el converteix en un equip camaleònic que no abandona mai la idea central de dominar a través de la pilota. O sigui, la sensació d'equip molt definit amb variants infinites.

Per aquesta mateixa manera de ser, de partir d'una idea central i fer-la evolucionar permanentment, pot costar que les peces noves acabin encaixant. No ha estat el cas de Cesc, perquè l'únic que ha hagut de fer és reprendre el fil de quan jugava en el cadet amb Messi i Piqué, sense que haver jugat en l'Arsenal de Wenger hagi estat un desavantatge per encaixar en el Barça de Guardiola. L'entrenador i ell mateix han dit que li faltava un temps d'aprenentatge de determinats conceptes, principalment defensius. I Alexis, l'autor dels dos primers gols contra el Rayo, va dir després que venir a jugar a aquest Barça comportava haver d'aprendre altre cop a jugar a futbol en determinats aspectes. Aprenent i evolucionant s'apropa el Barça al clàssic. El Madrid l'espera pletòric de confiança, però amb el dubte de si abrigar-se més o anar-lo a buscar. Que és més que un matís.