Sense sostre ni recer
va superar
els 100 punts de mitjana per enfrontament
El cim és coronat cada dia i la vida no és res més que una batalla incessant per fer el descens més lleuger.
D'aquí a set dies començarà oficialment la temporada 2011/12 de l'NBA. L'acord no ha estat senzill, ni de bon tros ràpid. Al contrari: s'allargava i el pa no arribava. I els damnificats s'han comptat a grapats, amb la unitat fixada en les dotzenes. Conquerit el clímax de tan esperada concòrdia, l'horitzó s'ha d'explicar necessàriament en la puixança, encara que les ulleres dels negociadors enfonsin les galtes i els vestits no cobreixin les ferides. “No hi ha perdedors, aquí. I els aficionats en són els veritables guanyadors.” Destra en la pirotècnia, l'NBA no només torna, sinó que ho farà per Nadal. Amb totes les gallines al seu corral. De plasma i alta definició.
La lliga, el bàsquet, també és un gran teatre de la vida. I els propietaris i els jugadors són aquí els progenitors d'una criatura nascuda per seduir: el joc. En tot aquest conflicte, s'ha pensat en el joc? Algú s'ha molestat a recordar-lo? Com serà la criatura, en una temporada sense pretemporada, carregada de partits, ofegada de viatges?
“Diria que els perdedors són els aficionats. No saps quin producte rebràs.” Ho assegura Jeff van Gundy, que de teatres i criatures la sap molt llarga. Particularment té coneixement de primera mà de temporades amb asterisc, com va batejar un dia aquell senyor de Montana amb més anells que dits té a les mans. Van Gundy, ara analista de l'ESPN, va arribar a la final la temporada del penúltim locaut, el 1999. Amb els Knicks, aquell equip de carbó i pala a pesar de Pat Ewing, Latrell Sprewell, Allan Houston i Larry Johnson. “Si ho mires –continua Jeff–, el descens de les xifres d'atac el 1999 va ser significatiu. I l'eficiència dels jugadors, pobre.” Van Gundy és com aquell professor que vol fer la tesi doctoral de Ludwig Wittgenstein, però que no s'hi posa perquè no ha tingut prou temps per llegir fins a l'última reflexió publicada sobre l'autor austríac. Per això va néixer amb les galtes enfonsades per les ulleres.
Les xifres no el desmenteixen, a l'extènic de Nova York. Aquella temporada de 50 partits iniciada el gener només els Kings de Webber, Divac, Stojakovic i Jason Williams van ser capaços de superar els 100 punts per partit, i tot just sis equips van acabar amb més d'un 45% d'encert en tirs de camp. La temporada anterior havien estat 17 els que havien superat el 45%. La posterior en van ser 16. La criatura, el 1999, seduïa a la intempèrie.
Quan el verb flaqueja les xifres s'enlairen.
El 70% de l'èxit d'un equip es concentra abans del salt inicial: en la confecció de la plantilla i en la pretemporada. Per fer tot això, a l'NBA tindran enguany dues setmanes mal comptades. Després, menys partits, però també menys dies: quatre enfrontaments a la setmana serà la mitjana de cada equip. I situacions, en plural, de tres partits de manera consecutiva. Hi ha espai per al joc en tot aquest ball? I per a la seducció? La temporada passada, onze conjunts van superar els 100 punts per partit i 22 dels 30, el 45% d'encert.
Estarem atents, com a bons aficionats.