Minut 89. El quart àrbitre ensenya el cartell lluminós amb el 7 i el 28. Villa travessa el camp i saluda el noi de dinou anys amb cara de bon nen que entra en el seu lloc, Sergi Roberto. Era el 27 d'abril al Bernabeu. El Barça guanyava per 0-2 amb dos gols de Messi i una lliçó de futbol. El dia abans Guardiola havia respost modèlicament a totes les provocacions de Mourinho. L'endemà, 0-2. I el canvi al minut 89: un altre noi del planter blaugrana entrant al camp. Poques vegades un canvi ha estat tan carregat d'intenció i de missatge. L'afició blaugrana el va viure com si el Barça hagués marcat el tercer gol. Aquell noi ahir va ser titular i va ser ell el substituït en el minut 79 per Martí Riverola, un noi que va començar a l'escola del Barça. El partit contra el BATE va ser una continuïtat natural d'aquell canvi al Bernabeu. Set jugadors del planter i quatre del primer equip van fer un partidàs contra el BATE Borisov. Un rival fluix, sí, però el Milan va ser incapaç de derrotar-lo (1-1). Amb prou feines va ser capaç d'acostar-se a l'àrea de Pinto, però no va ser una renúncia. No va poder. Amb una victòria s'hauria pogut classificar per a l'Europa League i tenia una oportunitat única contra un Barça sense els titulars. No ho ha aconseguir.

En el joc no es va notar que no hi havia les estrelles del primer equip. No és una qüestió de jugar en una categoria o en una altra, es juga com el Barça. Quan va arribar al Barça B, Guardiola va dir un dia als seus jugadors: “Això no és la Tercera divisió, és el Barça.” Tota una declaració de principis. Ahir no eren uns nois de segona divisió jugant la Champions, era el Barça. Va ser el Barça. L'actuació coral de l'equip va ser fantàstica. Coneixen la manera de jugar. I ahir van actuar amb la concentració que exigia l'ocasió i van respondre a la confiança que els va fer l'entrenador. Concentrats i també atrevits, com els va demanar Guardiola. Bartra va demostrar la seva classe i la seva capacitat posicional. I va deixar una jugada per recordar: va evitar amb un barret que un rival rematés a porteria buida. Montoya va mostrar el seu dinamisme i la seva arribada, coronada amb un gol. Al mig, Dos Santos va moure la pilota amb academicisme. Thiago va exercir de veterà. A davant, Pedro i Cuenca van obrir el camp, van driblar, van combinar, van ser profunds. El canari va marcar. I el reusenc va ser present en tots els gols. Rafinha va fer de Messi sent Rafinha, un jugador molt polivalent i ple de talent. Però hi va haver un jugador que destacar. A la seva manera. Sense fer soroll, però amb una efectivitat devastadora. Sergi Roberto domina tota l'ortodòxia del futbol de la casa. Però té un instint superior. Combina amb eficiència i visió, veu els espais on pot rebre la pilota i fer més mal. Resumeix com cap altre la qualitat col·lectiva de l'equip per encadenar un atac, una recuperació i un altre atac. Amb una naturalitat insuperable. I té gol. Un regal de jugador per a un regal d'equip que ahir va oferir un regal de partit. En mans de Guardiola, no hi ha partit que no tingui interès. Tot el que fa està carregat d'intenció.