Guanyar el millor és sempre un repte apassionant. La sensació d'haver pogut batre'l produeix tal plaer que és difícil d'explicar. Ens ha passat a tots perquè tots, alguna vegada, jugant a futbol o simplement, en una partida de dòmino, hem tingut la fortuna i l'encert de guanyar al bo de la família, dels amics o del bar de torn. Un gust meravellós.

Demà toca clàssic, és a dir, dia de reptes i plaers. Els aficionats del Madrid, gent d'orgull acostumada a l'èxit, ja pensa en la victòria dels seus futbolistes. És gent optimista. Els tres punts d'avantatge són suficients per entendre que el 5 a 0 o el 6 a 2 són resultats factibles i que la revenja està a punt de consumar-se. Els seguidors del Barça, en canvi, no són tan exagerats en els pronòstics, però mantenen la confiança en un grup que només els ha donat alegries. Malgrat tot, allò de l'eufòria desmesurada mai ha estat un traç de la mentalitat catalana. Imagineu el plaer? Podeu pensar en les xifres de natalitat d'aquí a nou mesos? Aquest soroll entre seguidors i també el que provoca el periodisme fa que l'esdeveniment es presenti, un cop més, com el partit del segle.

I al camp? Algú pensa que per a aquests entrenadors o futbolistes, aquest és un partit més? Es pot arribar a pensar que guanyar el Barça o el Madrid motiva igual que guanyar el Granada? La satisfacció, és clar, també viu entre els protagonistes. Ens quedem aquí, a la gespa, on també se citen altres sensacions i emocions. Per exemple, el record a un passat molt recent que ha estat el que ha portat els barcelonistes a la glòria i els madridistes a un estat de nervis exagerat, amb Pepe embogit, amb Ramos i Arbeloa en el paper de destralers, amb Xabi Alonso i Casillas, desubicats, portats per la síndrome d'Estocolm i Mourinho, mare meva, Mourinho, posant el dit a l'ull d'un col·lega. Por. Aquest és el sentiment blanc pel que els espera demà. Por a tornar a perdre, a decebre tanta gent, a haver de reconèixer que el rival és millor i, fins i tot, por a quedar exposats a l'opinió pública després de la prepotència i la fatxenderia dels discursos del seu entrenador. Talent i treball al marge (això no es discuteix), si el Barcelona és capaç de gestionar bé aquestes emocions el globus dels quinze partits seguits guanyats i els tres punts de diferència (amb un partit menys) pot sortir punxat volant fent ziga-zagues pel cel de Madrid. Preparem-nos per a tot plegat.