Naturalitat contra sobreactuació
“Prefereixo, que sigui així.” Amb menys crispació. “Perquè els jugadors puguin parlar on han de parlar, al camp”, va dir ahir Guardiola amb tota la naturalitat del món. El títol de “campió de la Champions de la sala de premsa” ja està adjudicat des del 27 d'abril, quan Guardiola va nomenar Mourinho “el puto amo”. Reconeixent-se perdedor, Guardiola va guanyar. Hi hem guanyat tots. Els brams de Mourinho ja no arriben al cel i el futbol ha trobat calma. En la vigília del clàssic, però, mentre que l'entrenador del Barça transmet serenitat, el del Madrid no toca vores.
Tot el que és naturalitat en Guardiola és sobreactuació en Mourinho. També quan calla, també quan no actua. El Mourinho que fa comèdia és el d'ara, no el que insulta, provoca i acusa. Així va quedar dit aquí dimarts i ahir el portuguès ho va corroborar enviant Aitor Karanka a la sala de premsa i allargant tota la setmana la prohibició als seus jugadors de parlar del clàssic i tan sols del Barça. Es tracta de provar coses que encara no ha provat, com si fossin conjurs o rituals espiritistes. Tot el que ha fet i el que no ha fet Mourinho, tot el que ha dit i el que no ha dit emet un símptoma clar: el terror personal amb què afronta els partits contra el Barça de Guardiola. Hi ha qui diu, des de Madrid mateix, que Mourinho no ha superat encara el 5-0 i és probable també que la pèrdua de la supercopa aquest estiu hagi furgat profundament en la ferida de la seva frustració. El seu equip era objectivament favorit i ni així va poder guanyar, i el dit a l'ull de Vilanova va evidenciar l'impacte mental que li va causar la derrota. És probable que Mourinho i els seus jugadors no estiguin plenament d'acord amb la manera de plantejar el partit d'avui. Cristiano Ronaldo ja va discrepar d'alguns dels plantejaments de la temporada passada, encara que els va acatar. També acataran el d'avui, sigui quin sigui. I potser fins i tot guanyaran. Una cosa no treu l'altra. El desequilibri de Mourinho pot quedar-se en una qüestió personal, i el seu equip pot ser equilibrat i letal. Però una cosa sembla clara, també. Per a Mourinho aquest clàssic no és una oportunitat, sinó una inconveniència. El seu escenari ideal seria disputar la lliga sense haver d'enfrontar-se directament al Barça. Fer-ho a distància. Si sense enfrontar-se ha tingut sis punts d'avantatge, a veure si se li espatlla en els partits cara a cara. Tan amic que és del conflicte i ara l'evita. Com l'estruç, que per no veure la realitat amaga el cap a terra. Per això envia Karanka a la sala de premsa i li fa repetir una vegada rere una altra que el d'avui és “un partit més”.
Però el partit es jugarà. A les 10. Al Bernabeu. L'hora del futbol, per fi. Noranta minuts sobre la gespa, el temps i el territori que el Barça domina. On se sent natural. Tranquil d'esperit, però ambiciós. Contemplant la derrota com una possibilitat, però sense por de res. I desitjant-ho tot, un cop més. Ja falta menys.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024