El pit­jor dels tràmits és tenir consciència prèvia que ho són. Fut­bolísti­ca­ment la dis­cussió entre el Barça i l'Al-Sadd ja estava resolta d'abans. Lla­vors, l'esce­ni­fi­cació del tràmit només pot dur algun dis­gust. Efec­ti­va­ment, el par­tit no va apor­tar res. Al con­trari, va dei­xar la lesió de Villa i les molèsties d'Ale­xis. Un preu massa alt per a un repte fut­bolístic tan barat.

Ser el pri­mer equip que s'enfronta al Barça després del que va fer al Ber­na­beu no és fàcil. No con­vida pre­ci­sa­ment a l'atre­vi­ment. Més aviat ate­mo­reix. I més si ets l'Al-Sadd, un equip del modest fut­bol qatarià. Ja fa temps que no hi ha cap racó del món que no sàpiga del que és capaç aquest Barça. I si l'últim dia que l'has vist jugar ha estat con­tra el Madrid al Ber­na­beu i li ha cla­vat un 1-3... És difícil pre­ten­dre fer el que no ha fet l'equip de Mou­rinho tenint els mit­jans que té el por­tuguès. Si el Madrid amb un gol a favor va ser víctima del temor del seu tècnic, que no es va atre­vir a apro­fi­tar el vent a favor que supo­sava el gol de Ben­zema, si ets el tècnic de l'Al-Sadd és lògic que el màxim que et plan­te­gis sigui mun­tar una defensa de cinc homes, una línia de qua­tre just a davant i alli­be­rar un davan­ter però amb la con­dició que col·labori fent pressió. Això és el que va fer l'Al Sadd i, com va dir Fos­sati, dema­nar ajuda a Déu.

La semi­fi­nal d'ahir, doncs, es va plan­te­jar d'aquesta manera. O sigui, que el Barça ho havia de fer tot. Posar-hi el joc, el ritme i fins i tot l'ambi­ent, ja que la gra­de­ria era una massa silen­ci­o­sa­ment expec­tant, més neu­tre que neu­tral, més curi­osa que fut­bo­lera. El par­tit exi­gia als juga­dors blau­grana, doncs, no només treure's el jet lag que podien dur a sobre, sinó posar-hi l'ani­mació que ningú més estava dis­po­sat a posar-hi. No són par­tits fàcils de jugar, ni fut­bolísti­ca­ment ni anímica­ment. L'Al-Sadd va acu­mu­lar gent a dar­rere i ni tan sols es va voler des­gas­tar fent pressió més enllà de la rat­lla del mig del camp. El par­tit es va con­ver­tir aviat en una sessió rei­te­ra­tiva de pas­sa­des del Barça, sense cap cul­mi­nació neta perquè en cada intent de rema­tada apa­rei­xia un peu, una cama, una esquena, un cos qatarià. A Pep Guar­di­ola no li agra­dava gens el par­tit i va dema­nar més ritme als seus juga­dors, però no és fàcil con­tra un equip amb el fre de mà posat. Es trac­tava, si més no, de man­te­nir la pressió i de no dei­xar sor­tir el rival de l'àrea. Si no es lli­gava cap jugada neta, no tots els rebots afa­vo­ri­rien els qata­ri­ans. No va ser un sim­ple rebot, sinó una con­cessió imper­do­na­ble, el que va dese­qui­li­brar el par­tit. Més que del por­ter Saqr, l'errada va ser del late­ral Bel­hadj, un dels que té més experiència inter­na­ci­o­nal. La cessió com­pro­mesa que va fer al por­ter, en lloc de des­viar la pilota a córner, va per­me­tre que Adri­ano encetés el mar­ca­dor i, de fet, tanqués el debat sobre una quasi impos­si­ble sor­presa.

No va millo­rar subs­tan­ci­al­ment el Barça, però tam­poc no li va cal­dre. Els altres gols van caure com fruita madura. El preu ja l'havien pagat Villa i Ale­xis, i pot­ser Masc­he­rano. Segu­ra­ment és el que es recor­darà més del par­tit, lamen­ta­ble­ment.