Més peatge que a Madrid
El pitjor dels tràmits és tenir consciència prèvia que ho són. Futbolísticament la discussió entre el Barça i l'Al-Sadd ja estava resolta d'abans. Llavors, l'escenificació del tràmit només pot dur algun disgust. Efectivament, el partit no va aportar res. Al contrari, va deixar la lesió de Villa i les molèsties d'Alexis. Un preu massa alt per a un repte futbolístic tan barat.
Ser el primer equip que s'enfronta al Barça després del que va fer al Bernabeu no és fàcil. No convida precisament a l'atreviment. Més aviat atemoreix. I més si ets l'Al-Sadd, un equip del modest futbol qatarià. Ja fa temps que no hi ha cap racó del món que no sàpiga del que és capaç aquest Barça. I si l'últim dia que l'has vist jugar ha estat contra el Madrid al Bernabeu i li ha clavat un 1-3... És difícil pretendre fer el que no ha fet l'equip de Mourinho tenint els mitjans que té el portuguès. Si el Madrid amb un gol a favor va ser víctima del temor del seu tècnic, que no es va atrevir a aprofitar el vent a favor que suposava el gol de Benzema, si ets el tècnic de l'Al-Sadd és lògic que el màxim que et plantegis sigui muntar una defensa de cinc homes, una línia de quatre just a davant i alliberar un davanter però amb la condició que col·labori fent pressió. Això és el que va fer l'Al Sadd i, com va dir Fossati, demanar ajuda a Déu.
La semifinal d'ahir, doncs, es va plantejar d'aquesta manera. O sigui, que el Barça ho havia de fer tot. Posar-hi el joc, el ritme i fins i tot l'ambient, ja que la graderia era una massa silenciosament expectant, més neutre que neutral, més curiosa que futbolera. El partit exigia als jugadors blaugrana, doncs, no només treure's el jet lag que podien dur a sobre, sinó posar-hi l'animació que ningú més estava disposat a posar-hi. No són partits fàcils de jugar, ni futbolísticament ni anímicament. L'Al-Sadd va acumular gent a darrere i ni tan sols es va voler desgastar fent pressió més enllà de la ratlla del mig del camp. El partit es va convertir aviat en una sessió reiterativa de passades del Barça, sense cap culminació neta perquè en cada intent de rematada apareixia un peu, una cama, una esquena, un cos qatarià. A Pep Guardiola no li agradava gens el partit i va demanar més ritme als seus jugadors, però no és fàcil contra un equip amb el fre de mà posat. Es tractava, si més no, de mantenir la pressió i de no deixar sortir el rival de l'àrea. Si no es lligava cap jugada neta, no tots els rebots afavoririen els qatarians. No va ser un simple rebot, sinó una concessió imperdonable, el que va desequilibrar el partit. Més que del porter Saqr, l'errada va ser del lateral Belhadj, un dels que té més experiència internacional. La cessió compromesa que va fer al porter, en lloc de desviar la pilota a córner, va permetre que Adriano encetés el marcador i, de fet, tanqués el debat sobre una quasi impossible sorpresa.
No va millorar substancialment el Barça, però tampoc no li va caldre. Els altres gols van caure com fruita madura. El preu ja l'havien pagat Villa i Alexis, i potser Mascherano. Segurament és el que es recordarà més del partit, lamentablement.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024