David Villa últimament ha estat més protagonista fora del camp que pels seus gols. Víctima de judicis precipitats i d'especulacions malicioses, ell s'ha mantingut al marge de la xerrameca, ha jugat quan li ha tocat i, finalment, ha tingut la desgràcia de lesionar-se de gravetat. A vegades hi ha coincidències perverses, que fan que es barregin les fabulacions, els intents de desestabilització i la desgraciada notícia real del trencament de la tíbia. No es pot negar que en el barcelonisme hi ha un cert rum-rum que ha situat Villa en el centre de la crítica pel seu rendiment. L'exigència en el Barça actual és tan alta que el que es queda uns centímetres enrere queda assenyalat. No són pocs els comentaris d'aficionats que prefereixen apartar Villa per posar en el seu lloc Alexis, en molt bona forma, o fins i tot Cuenca, la revelació de la temporada, i situen l'asturià també per darrere de Pedro. Per què? Tan sols pel que els sol passar a tots els davanters, sobretot els golejadors: que van a ratxes, a sensacions.

Potser per algun factor més. El Barça de Guardiola, ara més que mai, és un equip en evolució permanent. Amb Alexis i Cesc i les noves propostes tàctiques de Guardiola l'equip ha evolucionat, i cada jugador ha hagut de créixer en la mateixa mesura. Els defenses, perquè jugant sovint en una línia de tres estan més exigits. Els mitjos, perquè hi ha més densitat a la seva zona i s'ha de ser més precís i equilibrat en el joc de posició, en la mobilitat i en la combinació de la pilota. I a la davantera, en què no només hi ha més competència de la que hi havia, sinó que la irrupció dels mitjos, principalment Cesc, complica l'aprofitament individual dels espais, a la vegada, és clar, que es creen més alternatives de cara a porteria. No és que Villa sigui un jugador pitjor del que era o que no s'entengui amb Messi, però potser no ha evolucionat al mateix ritme que l'equip. Les noves variacions tàctiques s'han afegit a l'esforç que ja havia fet adaptant-se a jugar a la banda esquerra, cosa que requeria generositat esportiva però també humana. No és fàcil jugar al costat d'un jugador com Messi, que condiciona tot l'entorn tàctic. A més, sent un golejador de primer nivell mundial, com ho són Eto'o, Ibrahimovic i Villa, no és fàcil acceptar que per jugar en el Barça de Messi no es podrà ser el 9 de referència clàssic i que no es faran més gols que l'argentí. Tot i aquests condicionants, Villa ha acceptat quest paper, no ha baixat la seva mitjana golejadora en la seva primera temporada i aquesta, a pesar d'haver jugat menys últimament per culpa de l'estrès en la tíbia que ara s'ha trencat, ha estat l'autor del gol decisiu, al Bernabeu, perquè el Barça s'endugués la supercopa.

Ara, els que ja situaven Villa com una nosa són els que més reclamen una contractació per substituir-lo. No sembla que aquests siguin els plans del Barça, que probablement optarà per la solució més natural de mirar cap al planter.