Em va agradar molt veure Neymar, amb uns quants companys, a la grada de l'estadi de Yokohama veient la semifinal del Barça contra l'Al-Sadd. Em va transmetre molt bones vibracions d'ell com a futbolista. Podia haver dedicat aquella estona a visitar Tòquio, a anar a comprar qualsevol capritx o fins i tot a aquedar-se a la seva habitació de l'hotel jugant amb l'ordinador o amb qualsevol aparell d'última tecnologia. O a fer alguna cosa extravagant, que no seria la primera vegada. Però no. Va voler anar al camp per veure el partit del Barça en directe, en viu, tot i que també el podia haver per televisió. Em sembla una actitud reveladora. Si més no, per la imatge que ens podem haver creat d'ell. A vegades els futbolistes acaben sent víctimes de la fama que es creen. I de Neymar, almenys des d'aquí, des d'Europa, em fa l'efecte que tenim més referències de la seva fama que del que és realment.

Com més el veig jugar i més li veig coses de futbolista que té clar quina és la seva prioritat: el futbol. El fet de renovar pel Santos en lloc de fitxar per algun dels grans clubs europeus aprofitant la seva eclosió futbolística també va en aquest sentit. Tot això no vol dir que no sigui cert el que sentim i veiem d'ell cada dos per tres: els seus balls al vestidor, a la tele o on sigui, els seus pentinats extravagants, dalt d'un iot de luxe, sent pare amb només dinou anys... Però cada vegada em fa més l'efecte que són coses que pot fer als dinou anys al mateix temps que té molt clara la seva dedicació al futbol. Això també és el que diuen els que (diuen que) el coneixen més. Futbolísticament ja fa temps que tinc lar que és un jugador inqüestionable. No és cap bombolla. Té un talent singular, atreviment, sentit del joc i aquella cosa tan brasilera de la diversió jugant. Una qualitat, aquesta última, que cada vegada es cultiva menys en el futbol brasiler, dominat els últims anys pel tacticisme i la producció de jugadors sense cap gràcia especial. Ell la té. I l'explota. I està bé que sigui així. Els ornaments que posa al seu joc no són focs artificials (com seria més el cas de Robinho), sinó dinamita.

També em fa la sensació que és d'aquells jugadors que s'estimulen en les grans cites. Futbolistes que volen jugar tots els partits però sobretot poder viure els partits especials. Com el d'avui. De fet, el Santos s'ha preparat molt per a aquesta final, des que va guanyar la Libertadores. Que Neymar no fitxés aquest estiu passat per cap dels clubs europeus que el pretenien era, entre altres raons, per l'estímul de poder disputar aquesta final d'avui contra el Barça. No hi ha dubte que Neymar té fam de victòria, avui. Com tot el seu equip. Passa, però, que juga contra el millor equip del món, que encara no ha perdut la fam de títols. La final d'aquest matí és estimulant per molts motius. Els culers tindran ulls per al seu equip, però, més que altres vegades, també per al rival. I per al seu jugador emblemàtic.