El Barça juga des del futur. Hi ha dies que s'humanitza i perd a Getafe. A vegades el passat el persegueix, com quan Mourinho li oposa totes les regressions possibles. Però el present és seu, amb un futbol avançat al seu temps. No hi ha equip al món, potser tampoc en la història, que jugui a futbol com ho fa el Barça de Guardiola. I en les finals, a més, és un equip sense pietat. Com va demostrar ahir contra el Santos, en la mateixa línia de la final de Wembley. No només no ha perdut la gana, sinó que cada final se l'apropia amb suficiència. Els jugadors són molt bons. Però Guardiola els ha fet pujar a la màquina del temps. Els prepara per superar les tàctiques dels rivals abans que puguin tenir efecte. Hi ha una cursa mundial per aturar-lo, però avancen més les solucions per continuar guanyant que els problemes per derrotar-lo. Cruyff diu que, com ell, Guardiola va dos passos endavant dels altres. Segurament més i tot, Johan. Es referia a preveure les coses que podien passar. El català aconsegueix que no puguin passar. Ell estudia, pensa i busca solucions. Les transmet als jugadors. Ells les executen i veuen que funcionen. I així dia sí i l'altre també. En partits d'entretemps i en les finals. Només així s'entén que hagi guanyat tretze dels setze títols que ha disputat. I que en els altres tres hagi xutat al pal. Jugar des del futur és l'encertada manera que ha triat el Barça per tenir continuïtat en l'èxit. Treballant més que els altres. Perquè el millor present de la seva història duri i duri.

El Santos s'havia mentalitzat per al partit d'ahir des de feia mesos i s'havia preparat intensament les últimes setmanes. Va ser en va. Poc va tenir a dir. El Barça va agafar la paraula i no va acceptar cap intent de rèplica. El domini blaugrana va evocar el del 28 de maig a Wembley. El Manchester United, però, va replicar amb el gol de Rooney. El Santos no va poder. Guardiola va envoltar la pilota d'una legió de migcampistes. Amb una defensa de tres, Busquets, Xavi i Iniesta com a interiors, Cesc com a indetectable i Alves i Thiago com a extrems van acompanyar Messi en la sessió d'hipnosi al Santos. Interpretant les exigències de cada posició a la perfecció, el Barça va tenir sempre superioritat numèrica al voltant de la pilota. El Santos es va fer un tip de córrer rere unes ombres, i quasi sempre amb retard. Les seves intervencions es van limitar a tallar passades, però no van poder lligar jugades. I les poques arribades de Neymar o Borges van ser cosa de Valdés, que en totes les finals deixa el seu segell. El Barça va tenir possessions llarguíssimes perquè el Santos va preferir replegar-se que fer pressió avançada. Al Santos li va passar com al United o al Madrid, que són capaços de fer moltes coses contra altres equips que davant el Barça no poden fer. A molts jugadors del Santos se'ls va veure incòmodes en aquesta situació d'únicament haver-se de defensar, en la mateixa mesura que s'haurien sentit còmodes participant del joc blaugrana, amb Neymar al capdavant. El Barça va derrotar el Santos jugant com ho feien els brasilers en els seus millors temps, posem que la selecció dels anys setanta: passant-se la pilota les vegades que fes falta fins arribar a la porteria. A una altra velocitat, és clar. La hipnosi, però, no es pot eternitzar. Jugant sense davanters purs, els mitjos han de mirar la porteria, perquè si no el domini pot ser més retòric que efectiu. No hi ha perill mentre Messi hi posi els eslàloms, Cesc la verticalitat i la sorpresa i Xavi faci més gols que mai. El Santos es va rendir aviat a l'evidència. I això que normalment els equips sud-americans competeixen més bé en aquest torneig. El Barça ho sap per experiència. Guardiola, més que ningú, perquè també ho va viure com a jugador. Per això i més coses s'ha inventat una màquina del temps. Des del futur, l'equip eternitza el seu present a l'olimp del escollits.