L'aïllacionisme del Real Madrid
Encara que n'ha rebut unes quantes, és inimaginable a aquestes altures que algú del Real Madrid admeti haver rebut una lliçó de futbol del Barça. No cal. Tot i que reconèixer la superioritat d'algú no suposa renunciar a voler superar-lo. Hem vist aquest diumenge l'elegància del Santos, que en boca de Neymar ha dit que el Barça els ha ensenyat com es juga a futbol. També el seu entrenador, altres jugadors i els directius. No havia estat menys el Manchester United després de la final de Wembley. Però no és rendició, és reconeixement. També passa amb els altres rivals del Barça en la lliga espanyola. Sigui en la derrota, en l'empat o, menys sovint, des de la victòria, els rivals del Barça li reconeixen la superioritat, encara que al camp li posin mil i una dificultats i competeixin amb tota la determinació possible.
En aquest sentit, fa la sensació que els equips de la lliga espanyola saben com crear dificultats a l'equip de Guardiola, que li tenen més presa la mida que els equips europeus o sud-americans. El Manchester United i el Santos són dos equips molt bons, amb jugadors de primera magnitud, però davant el millor Barça ha arribat un moment en els seus enfrontaments que s'han quedat sense resposta, resignats a la derrota i a la superioritat blaugrana. Encara que aquesta sensació no deixa de ser la mateixa que va transmetre l'equip de Mourinho en l'últim enfrontament amb el Barça, per no dir el dia del 5-0 o del 0-2 en la Champions. I això ens porta a reprendre el fil. A Madrid sempre han presentat excuses de tota mena a pesar d'haver passat pel mateix adreçador que els altres rivals. A part de poc esperit esportiu, segurament també és un mal indicador si el que es vol és millorar prou per poder superar el Barça algun dia, més enllà de la pròrroga en la final de Copa.
Per posar exemples d'altres esports, és probable que Nadal no hagués pogut superar Federer sense haver-li reconegut els mèrits quan no el podia guanyar. I el mateix val per Djokovic respecte a Nadal. En altres casos, com el de Tiger Woods, ha estat ell el que ha caigut del primer lloc per problemes personals, però també va ser òbvia la millora generalitzada de tots els seus rivals, que al mateix temps que li reconeixien el poder s'entrenaven cada dia més almenys per apropar-s'hi. O potser no hi ha hagut rivalitat més forta que la de Kàrpov i Kaspàrov, que no es podien ni veure però al mateix temps es reconeixien mútuament com a grans jugadors, fins i tot després de retirar-se?
El Real Madrid entén la rivalitat d'una altra manera. Uns diran que és per la manera de ser del seu entrenador, i és cert, però majoritàriament ja els hi va bé que sigui d'aquesta manera, començant pel president. Com més partits i més títols acumula el Barça, més elogis rep de tot el món. De tot el món, no! Hi ha un lloc encara impermeable a la realitat. I al fair play.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024