Encara que n'ha rebut unes quan­tes, és ini­ma­gi­na­ble a aques­tes altu­res que algú del Real Madrid admeti haver rebut una lliçó de fut­bol del Barça. No cal. Tot i que reconèixer la supe­ri­o­ri­tat d'algú no suposa renun­ciar a voler superar-lo. Hem vist aquest diu­menge l'elegància del San­tos, que en boca de Ney­mar ha dit que el Barça els ha ense­nyat com es juga a fut­bol. També el seu entre­na­dor, altres juga­dors i els direc­tius. No havia estat menys el Manc­hes­ter Uni­ted després de la final de Wem­bley. Però no és ren­dició, és reco­nei­xe­ment. També passa amb els altres rivals del Barça en la lliga espa­nyola. Sigui en la der­rota, en l'empat o, menys sovint, des de la victòria, els rivals del Barça li reco­nei­xen la supe­ri­o­ri­tat, encara que al camp li posin mil i una difi­cul­tats i com­pe­tei­xin amb tota la deter­mi­nació pos­si­ble.

En aquest sen­tit, fa la sen­sació que els equips de la lliga espa­nyola saben com crear difi­cul­tats a l'equip de Guar­di­ola, que li tenen més presa la mida que els equips euro­peus o sud-ame­ri­cans. El Manc­hes­ter Uni­ted i el San­tos són dos equips molt bons, amb juga­dors de pri­mera mag­ni­tud, però davant el millor Barça ha arri­bat un moment en els seus enfron­ta­ments que s'han que­dat sense res­posta, resig­nats a la der­rota i a la supe­ri­o­ri­tat blau­grana. Encara que aquesta sen­sació no deixa de ser la mateixa que va trans­me­tre l'equip de Mou­rinho en l'últim enfron­ta­ment amb el Barça, per no dir el dia del 5-0 o del 0-2 en la Cham­pi­ons. I això ens porta a repren­dre el fil. A Madrid sem­pre han pre­sen­tat excu­ses de tota mena a pesar d'haver pas­sat pel mateix adreçador que els altres rivals. A part de poc espe­rit espor­tiu, segu­ra­ment també és un mal indi­ca­dor si el que es vol és millo­rar prou per poder superar el Barça algun dia, més enllà de la pròrroga en la final de Copa.

Per posar exem­ples d'altres esports, és pro­ba­ble que Nadal no hagués pogut superar Fede­rer sense haver-li reco­ne­gut els mèrits quan no el podia gua­nyar. I el mateix val per Djoko­vic res­pecte a Nadal. En altres casos, com el de Tiger Woods, ha estat ell el que ha cai­gut del pri­mer lloc per pro­ble­mes per­so­nals, però també va ser òbvia la millora gene­ra­lit­zada de tots els seus rivals, que al mateix temps que li reco­nei­xien el poder s'entre­na­ven cada dia més almenys per apro­par-s'hi. O pot­ser no hi ha hagut riva­li­tat més forta que la de Kàrpov i Kaspàrov, que no es podien ni veure però al mateix temps es reco­nei­xien mútua­ment com a grans juga­dors, fins i tot després de reti­rar-se?

El Real Madrid entén la riva­li­tat d'una altra manera. Uns diran que és per la manera de ser del seu entre­na­dor, i és cert, però majo­ritària­ment ja els hi va bé que sigui d'aquesta manera, començant pel pre­si­dent. Com més par­tits i més títols acu­mula el Barça, més elo­gis rep de tot el món. De tot el món, no! Hi ha un lloc encara imper­me­a­ble a la rea­li­tat. I al fair play.