Ningú té cap dubte que el mèrit i la responsabilitat del que estan fent Pep Guardiola i el seu equip són sobretot seus. Ells apel·len a un estil de futbol covat a la Masia, a tots els entrenadors que hi han passat, també a l'edifici futbolístic que va aixecar Johan Cruyff en la seva etapa com a entrenador, fins arribar a l'equip que va muntar Rijkaard per tocar el cim a París. Tot això hi és, a l'èxit d'ara. Però calen matisos.

D'entrada, l'epicentre d'aquest equip que ja té un lloc en la història del futbol és Pep Guardiola. El Barça, tradicionalment, era un equip de jugadors, i l'entrenador que s'asseia a la banqueta havia de muntar l'equip al voltant de l'estrella de torn. Michels amb Cruyff, Lattek amb Schuster, Menotti amb Maradona... Amb l'arribada de Cruyff a la banqueta el 1988 això comença a canviar. L'estrella és a la banqueta i es tracta de fitxar jugadors o de buscar-los al planter per jugar d'una manera determinada a futbol. Al voltant d'aquest model, d'aquesta idea, posteriorment es van fer algunes giragonses. Fins a l'arribada de Frank Rijkaard. No era una figura a la banqueta, però va saber dirigir un equip construït a partir de la idea de Cruyff. Un dels motors del Barça de Guardiola ha estar tenir present els motius del declivi d'aquell gran equip.

Tota la resta és treball. És l'organització que Guardiola ha creat al voltant de l'equip, la manera de relacionar-se, haver donat pes als jugadors de casa i la creació d'un fil conductor entre el planter i el primer equip. I el futbol. Portar la idea de Cruyff, que Rijkaard va posar al dia, a la màxima expressió. Ho diuen els jugadors mateix. Ho deia Xavi ahir en aquest diari: “El nostre entrenador i el cos tècnic tenen a veure amb tot això. Preparen i analitzen els partits de manera fantàstica. Nosaltres només hem de fer el que ells preparen.” I ho deia Messi a Yokohama: “La clau és el vestidor i el tècnic, que sempre està a sobre nostre preparant tots els partits com si fos una final.” Això és incontestablement cert.

Una altra cosa és generalitzar el que està passant ara. No és cert, sense posar-hi molts matisos, el que va dir diumenge del Barça l'actual seleccionador brasiler, Mano Menezes: “Fa 35 anys que el Barça sap el que vol ser i treballa incansablement per assolir-ho.” Ho pot dir ell, de lluny, però no ho podem dir així des d'aquí. No és cert que faci 35 anys, ni 25, que el Barça sap el que vol i treballa en conseqüència. Una cosa és haver construït la Masia i una altra convertir-la en l'element fonamental. Això no ha estat plenament així fins que Guardiola ho ha dut al límit. No fa ni cinc anys, per exemple, el vicepresident esportiu del moment deia que “el futur del planter i del futbol és Àfrica”. Més enrere, a la Masia hi havia uns tècnics que creien en el futbol que ara triomfa però que ni el club ni el tècnic de torn els feia cas. Generalitzar la responsabilitat del Barça d'ara no és just, ni la millor manera d'evitar desviacions en el futur. Demà, més.