Conte (blaugrana) de Nadal
Hi havia un vegada una època que no era la millor de totes. La gent s'havia d'estrènyer el cinturó. Això, els que tenien sort i encara conservaven la feina i no s'havien quedat a l'atur. Els governs havien d'afrontar una crisi en la qual no sabien com s'hi havien ficat i feien les mil i una per veure si se'n sortien. Al final es van adonar que qui manava de veritat era una cosa que van anomenar Mercats i que aquesta cosa no era gaire amiga de la gent que es guanya la vida amb un sou, que eren les que patien més les conseqüències d'aquella crisi.
En aquesta època difícil per a la gent normal, en un lloc anomenat Catalunya hi havia un club de futbol que era feliç. Arribaven les festes de Nadal i el seu president feia balanç de l'últim any. Havia estat un any meravellós. Un altre. L'equip que donava sentit al club havia guanyat cinc competicions de les sis que havia disputat en aquell any natural. Només havia perdut una final, en la pròrroga, i després d'haver fet una segona part meravellosa. Mirat amb perspectiva, semblava fins i tot lògic estadísticament que l'equip hagués perdut aquell partit contra el seu màxim rival, que havia estat el perdedor reiteradament fins a sis vegades més, i això sense comptar un 5-0 que havia tingut lloc dins l'anterior, un 29 de novembre. L'últim partit contra el màxim rival, a més, havia servit per derrotar-lo una vegada més a casa seva i amb una altra exhibició de futbol, i això que tenien coll avall que guanyarien. I tot això i els altres títols l'equip els va aconseguir jugant a futbol d'una manera meravellosa que rebia elogis de tot el món, amb l'excepció que confirma la regla de la ciutat del màxim rival, on el que exposava tota mena d'excuses i menyspreus era un entrenador ressentit.
En aquella vigília de Nadal el president va expressar el seu orgull per l'equip i pel seu entrenador, que també dignificaven el club amb un comportament humil i respectuós amb tothom. I també per l'èxit global que havia tingut durant aquell any el centre de formació de futbolistes del club, on es fixaven els ulls de tot el món perquè no paraven de sortir-ne futbolistes meravellosos. El president també es mostrava satisfet perquè la situació econòmica del club s'estava reconduint de manera satisfactòria, ja que els ingressos augmentaven i les despeses estaven més controlades. En el capítol de propòsits, el president es proposava mantenir les condicions perquè l'equip mantingués la competitivitat i l'entrenador decidís continuar més temps, treballar per la pau social en el club, en què es mantenien “petits reductes” de discrepància o enfrontament, i per poder invertir a renovar el patrimoni amb vista als cinquanta anys següents. La gent del club tenia motius per ser feliç.
I si hi ha un ensenyament en aquest conte és que no és un conte, sinó una bonica realitat que feia que aquell context complicat i dur per a molts fos una mica més amable. Que no és poc.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024