Hi havia un vegada una època que no era la millor de totes. La gent s'havia d'estrènyer el cin­turó. Això, els que tenien sort i encara con­ser­va­ven la feina i no s'havien que­dat a l'atur. Els governs havien d'afron­tar una crisi en la qual no sabien com s'hi havien ficat i feien les mil i una per veure si se'n sor­tien. Al final es van ado­nar que qui manava de veri­tat era una cosa que van ano­me­nar Mer­cats i que aquesta cosa no era gaire amiga de la gent que es gua­nya la vida amb un sou, que eren les que patien més les con­seqüències d'aque­lla crisi.

En aquesta època difícil per a la gent nor­mal, en un lloc ano­me­nat Cata­lu­nya hi havia un club de fut­bol que era feliç. Arri­ba­ven les fes­tes de Nadal i el seu pre­si­dent feia balanç de l'últim any. Havia estat un any mera­vellós. Un altre. L'equip que donava sen­tit al club havia gua­nyat cinc com­pe­ti­ci­ons de les sis que havia dis­pu­tat en aquell any natu­ral. Només havia per­dut una final, en la pròrroga, i després d'haver fet una segona part mera­ve­llosa. Mirat amb pers­pec­tiva, sem­blava fins i tot lògic estadísti­ca­ment que l'equip hagués per­dut aquell par­tit con­tra el seu màxim rival, que havia estat el per­de­dor rei­te­ra­da­ment fins a sis vega­des més, i això sense comp­tar un 5-0 que havia tin­gut lloc dins l'ante­rior, un 29 de novem­bre. L'últim par­tit con­tra el màxim rival, a més, havia ser­vit per der­ro­tar-lo una vegada més a casa seva i amb una altra exhi­bició de fut­bol, i això que tenien coll avall que gua­nya­rien. I tot això i els altres títols l'equip els va acon­se­guir jugant a fut­bol d'una manera mera­ve­llosa que rebia elo­gis de tot el món, amb l'excepció que con­firma la regla de la ciu­tat del màxim rival, on el que expo­sava tota mena d'excu­ses i menys­preus era un entre­na­dor res­sen­tit.

En aque­lla vigília de Nadal el pre­si­dent va expres­sar el seu orgull per l'equip i pel seu entre­na­dor, que també dig­ni­fi­ca­ven el club amb un com­por­ta­ment humil i res­pectuós amb tot­hom. I també per l'èxit glo­bal que havia tin­gut durant aquell any el cen­tre de for­mació de fut­bo­lis­tes del club, on es fixa­ven els ulls de tot el món perquè no para­ven de sor­tir-ne fut­bo­lis­tes mera­ve­llo­sos. El pre­si­dent també es mos­trava satis­fet perquè la situ­ació econòmica del club s'estava recon­duint de manera satis­factòria, ja que els ingres­sos aug­men­ta­ven i les des­pe­ses esta­ven més con­tro­la­des. En el capítol de propòsits, el pre­si­dent es pro­po­sava man­te­nir les con­di­ci­ons perquè l'equip man­tingués la com­pe­ti­ti­vi­tat i l'entre­na­dor decidís con­ti­nuar més temps, tre­ba­llar per la pau social en el club, en què es man­te­nien “petits reduc­tes” de dis­crepància o enfron­ta­ment, i per poder inver­tir a reno­var el patri­moni amb vista als cin­quanta anys següents. La gent del club tenia motius per ser feliç.

I si hi ha un ense­nya­ment en aquest conte és que no és un conte, sinó una bonica rea­li­tat que feia que aquell con­text com­pli­cat i dur per a molts fos una mica més ama­ble. Que no és poc.