És un instant congelat, esplèndid, d'una força descomunal. Un futbolista fuig camps enllà perseguit per un grup d'aficionats locals: cadira alçada, amenaçant, cigarretes que aguanten l'embat del moment, s'aixeca pols, un seguidor sembla que ja l'encalça...La fotografia il·lustrava el cartell de l'espectacle teatral Esquena de ganivet, dedicat al poeta mallorquí, de Campos, Damià Huguet (1946-1996). El muntatge, sortit de la factoria especialista en exquisides poètiques, és a dir, d'en Pep Tosar, va estar fa poc al Círcol Maldà. Segons explicava en Tomeu Martí en aquest mateix diari, en Damià Huguet, a més d'un excel·lent poeta i d'un personatge polifacètic, que fa d'editor i posa peus a la fotografia, el periodisme, el cinema i la pintura, va ser defensa lateral del Club Esportiu Campos, un equip de regional. Aquell dia de futbol del 1972, en Damià Huguet no estava jugant sinó que era qui feia la fotografia. Immortalitzava l'inici d'una batussa: algú del públic llança una ampolla al camp –el destí, infructuós, era l'àrbitre–, un jugador visitant la recull, va per ensenyar-la i tot s'incendia.

He anat, a vegades, a camps de categories inferiors, de regional i de petits. No hi he vist cap imatge tan espectacular com la que fixa el poeta, però sí reaccions desaforades, de contundència tant verbal com física. El futbol, ja ho sabem, és inevitable que tingui part d'aquestes coses. Però només una part. Tot això, portat als camps de sorra (d'acord, ara qui més qui menys ja el té de gespa artificial) i als partits de menuts que se suposa que creixen i s'eduquen amb el futbol, no té cap mena de sentit. O encara menys sentit. Aquesta mena de trogloditisme militant em fa mandra i, segons com, pena. Quan qui escup exabruptes al camp són els pares dels petits ja és per fer-s'ho mirar.

La imatge presa per Damià Huguet va ser publicada en diversos mitjans de fora, com ara el New York Times. I és clar, als seus convilatans sembla que no els va fer gaire gràcia. Sense voler-ho, sols retratant una escena del seu voltant més immediat, el poeta es va buscar un maldecap. Amb els seus versos també resseguia l'entorn proper, però ja és sabut que la poesia costa més que regiri aquesta mena de passions fondes. En el poema Campos: apunt en negre i blanc, Damià Huguet fa referència a l'episodi fotogràfic i futbolístic. “Si em voleu mal acudiu sempre / a la primera plana d'una foto única. / He volgut ésser en Damià Canova sempre: la resta és literatura”. Ara m'agradaria que algun d'aquests pares que crida a l'àrbitre o als nanos rivals en els partits dels menuts, aparegués, així, en un enquadrament ideal, com el d'en Damià Huguet, i quedés més que retratat. Tal com està el pati, el problema podria ser que ni tan sols es reconegués retratat de troglodita.