Aquella primera pensada del 2002
Fa 10 anys, quan vam arrancar aquesta aventura d'El 9, el primer Coses que penso que vaig publicar, el dia 10 de gener del 2002, el vaig titular “La llengua catalana i els esports” i avui em ve de gust recordar-lo: “Fa quasi vint anys que vaig anar per primer cop a un camp de futbol per exercir, diguem-ho així, de periodista professional. Era al camp del Calella, amb l'equip a primera regional i jo havia de passar la crònica a El Maresme, una revista que intentava l'aventura de ser diari, i a El Mundo Deportivo. Una publicació en català i l'altra, en castellà. Em va rebre un amic del meu pare que passava els partits al Dicen. Li va semblar molt bé que passés els partits a El Mundo Deportivo, però em va dir que escriure sobre esports en català no tenia cap futur. “La gent està acostumada a llegir el futbol en castellà. Sempre ha estat així. No t'hi guanyaràs pas la vida amb això”, em va dir. Quasi vint anys després, formo part de la redacció del primer diari esportiu en català de la història i, tot i que em sento orgullós de ser-hi, haig de reconèixer que aquell bon home tenia part de raó. En vint anys, els esports s'han normalitzat, pel que fa a la llengua catalana, a la ràdio i a la televisió i a les seccions dels diaris d'informació general que, o bé escriuen en català o bé ho tradueixen del castellà. El diari d'esports en català, però, continuava faltant. Diuen que els estudis de mercat indiquen que no hi ha lloc per a un diari d'esports en català. Potser aquests estudis els fa aquell amic del meu pare i per això diuen el que diuen.
En tot cas, el diari d'esports en català és finalment al carrer i això ha provocat reaccions de tot tipus, a favor, en contra i també indiferència. M'interessa, però, referir-me a un tipus de reacció, que no ha estat pas general, però que em recorda el debat que hi va haver quan va néixer TV3.
Recorden aquelles discussions amb José María Calviño, llavors director de RTVE, que volia una Televisió de Catalunya antropològica i folklòrica, que parlés de coses de casa perquè les altres, les importants, ja les donaven ells? Doncs alguna cosa semblant ens està passant en aquest inici d'El 9. Com que som un diari en català, escrit i pensat en català, diem; es veu que no podem parlar de l'NBA, de la fórmula 1, dels tornejos de tennis o del mundial de futbol. Nosaltres hem de parlar del futbol regional, de les bitlles catalanes, de petanca, de l'esport escolar i de base en general... Es veu que els grans temes estan reservats per als diaris esportius en castellà. Una mica com aquell ministre que qüestionava que el català servís per ensenyar física o medicina a la universitat. El 9, com que és en català, que parli de les coses nostrades, de les que no tenen lloc en els grans mitjans. Doncs què volen que els digui. Cada cosa al seu lloc. El 9 és un diari d'esports en català, petit pel que fa a paginació, però gran en il·lusió, en projecte, en compromís amb el país i la seva llengua i amb moltes ganes de demostrar que es pot fer bon periodisme esportiu en català tractant dels mateixos –i més– temes que fan els diaris esportius en castellà, en francès, en italià o en anglès. Algú es pensa que TV3 i Catalunya Ràdio haurien tingut l'èxit que tenen si la seva programació hagués estat només de sardanes, castellers, bastoners, trabucaires, documentals d'història de Catalunya i auques del senyor Esteve?”
Doncs som aquí, parlant del Barça, de l'NBA, del futbol regional i del que faci falta. I 10 anys després continuem sent únics i diferents.