Opinió

El recurs fàcil de comptar víctimes

Si alguna cosa és clara en el Dakar és que sem­pre es farà a pri­mers de gener, quan com­pe­teix amb menys esde­ve­ni­ments. Aquesta situ­ació en el calen­dari sem­pre li ha donat un plus afe­git de difusió. El calen­dari, la sin­gu­la­ri­tat de la prova, el com­po­nent d'aven­tura per­so­nal –que es manté per tots els ama­teurs– i els morts, que també es dimen­si­o­nen, i de quina manera, quan els tele­notícies van curts de substància. Per­so­nal­ment estic tip de veure les imat­ges encar­tro­na­des de Thi­erry Sabine cada vegada que mor un pilot, i sen­tir l'ine­vi­ta­ble recompte de vícti­mes en què es posa en el mateix sac pilots, nens atro­pe­llats i gent que seguia la cursa. És la cara B de l'èxit d'una cursa que, tot i la crisi, té bona salut.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.