El món del futbol manté una inclinació quasi malaltissa amb la idea millor del món. Sembla que si no es pot anomenar algun dels seus membres millor del món, no és un esport prou digne. Tenim un millor del món en tots els equips i en totes les demarcacions. Sovint neix d'una idea arbitrària; aquest, per estar amb nosaltres i ser molt bo ja té la categoria de millor del món. O és que no funciona així quan un jugador acabat d'arribar ha fet tres partits acceptables? A Cruyff, Maradona i Pelé no calia que una comissió d'experts els anomenés millors jugadors del món per tal que la família futbolística integrada per milions d'ulls s'adonés que aquests en les seves èpoques eren únics, extraordinaris i, com sovint s'anuncia, irrepetibles.

Ara hi ha comissions d'experts que han vist que el premi, més que subratllar el nou campió del món, serveix per atorgar una autopublicitat de l'organisme. És com aquests estranys productes financers que han estat escurant les butxaques dels estalviadors que, com més enrevessat era el nom, semblava de més categoria. En el futbol passa el mateix. Ara tenim dues entitats que s'han sumat a la festa dels premi, possiblement perquè deuen considerar que la pròpia tasca no té prou repercussió en el món i, així, què millor que associar-se amb un premi planetari per agafar volada i reconeixement.

Fa uns dies, la Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol (IFFHS) ha atorgat la distinció de “millor entrenador del món” a Josep Guardiola. I, aquests, qui són? Contra qui han empatat? Quin bagatge tenen els seus membres? En quins equips han jugat? Sí, tenen unes pàgines d'estadístiques. I? Ara els dóna per lliurar premis? Potser el pitjor no sigui l'aprofitament gratuït que es fa de la imatge d'un esportista per benefici propi, com fer-se un forat en aquesta cada cop més insuportable bogeria de premis individuals en els esports col·lectius i, a més, que els mitjans perdem un segon a atorgar-los publicitat. Sorgeix una entitat amb la distinció d'internacional i ja pensem que deu ser l'allò més.

Un altre exemple són els Laureus, aquests anomenats com a acadèmia i, per tant, acadèmics els seus integrants que trien des del 2000 els millors esportistes de l'any. Però, es pot ser més banal! Mirar la llista d'acadèmics fa molt de respecte, però, segur que els escollits pels premis sorgeixen d'una deliberació i d'un treball d'equip? No s'ho creuen ni ells. L'any 2010, aquests Laureus van atorgar a l'escuderia Brawn GP el premi al millor equip de l'any per sobre del Barça dels sis títols. El fet va ser d'allò més ridícul i descriu a la clara de quina pasta estan fet aquests guardons que el món de l'esport i, concretament el del futbol, hauria de girar l'esquena.

Tot allò que no reflecteixin les classificacions i els títols per acceptar qui ha estat el millor i qui hi seguirà aspirant és permetre un intrusisme de la dimensió com quan es vol atorgar al segon la distinció de campió moral, en comptes de reconèixer el guanyador.