És la llei de vida, és aquell mur insalvable que més d'hora que tard ens desperta del somni de la realitat.

Ha arribat Ricky Rubio a l'NBA i amb una assistència per aquí i una altra per allà ha pintat un bell horitzó on tothom vol anar a parar. Desencadenat del rigorisme tàctic del bàsquet europeu, alliberat de l'opressió del grup, Ricky ha retornat al paradís, allà on el dia i la nit són una única cosa i la llibertat de l'individu és la llei de la gravetat. El base ha posat el peu a la lluna i els mitjans de comunicació i els aficionats l'hi han posat amb ell. “És feliç” asseguren, rememorant aquells meravellosos anys a Badalona quan, innocent, va conquerir el món amb un somriure a la cara i una pilota voltant al capdamunt del dit. La simfonia no ha fet més que començar.

I sona sencera i vigorosa, fins al punt que Pau Gasol ha quedat arraconat a un segon pla. Ningú ho hauria dit fa quatre dies. Aquell intrèpid explorador de l'èxit, cama-sec i encara amb el regust de la pubertat a la cara, que un dia va marxar per regnar viu ara a l'altre costat del somni. Allà on es confon la tristor amb la veritat. El pivot de Sant Boi ha dimensionat el paisatge des del punt més alt, amb la samarreta dels Lakers i dos anells, però ara ha de viure la vida diàriament qüestionat. Jugar, viatjar, jugar. I sempre amb l'absoluta certesa que no n'hi haurà mai prou. Ho sap ell i, el que és pitjor, ho sap tothom des del dia que es va conèixer que tenia totes les seves pertinences de l'Staples Center facturades cap a Houston. Que no hi ha pressió a l'NBA? Pau Gasol ha jugat més de 37 minuts des del primer dia, sense perdre's cap partit, en una temporada sense pretemporada. Ha jugat i juga amb una espatlla masegada. Avui de cinc i demà de quatre. Avui de quatre i demà de cinc. Amb un nou entrenador: 16,4 punts, 9,7 rebots, 1,5 taps i 2,2 assistències. Cada nit. I quan torna Bynum i el pivot de cristall esmicola l'estadística dos partits consecutius, Kobe ho té clar. I ho diu ben alt: “Amb l'Andrew a aquest nivell sí que podem aspirar a l'anell.” Una altra per entomar, Pau.

Minnesota i Los Angeles són avui la cartografia dels súmmums. La geografia de la pobresa humana. L'èxit instantani de Ricky s'utilitza per ressaltar la coacció general en què viu el bàsquet europeu, una joguina a les mans dels entrenadors, s'explica. Cínics sistemes de joc que l'amagaven a la cantonada un cop havia pujat la pilota. El dimoni. Però, i el jugador? On s'amaga la responsabilitat del jugador en el fracàs? Hi ha aquí un dels abismes que agermana el bàsquet de casa nostra i el de l'NBA. Un precipici que Ricky ineludiblement un dia tastarà. Com ara Pau, blasmat i estigmatitzat pel seu llenguatge corporal a pesar de fer 20-10 cada dia amb la pixa.

Fills de la comunitat grega, a Europa el discurs es vertebra des del contracte social, des de la col·lectivitat. Des de l'equip, en el món que ens ocupa. Un esquema naturalment ignorat als EUA, fundat un dia per homes que no volien ser ofegats en nom d'un pretès interès general. Per això en l'NBA l'individu ho és tot. Exemple, però també finalitat. I per això a l'NBA hi ha una cosa que es fa encara millor que no pas crear ídols: destruir-los.