Atacar molt o atacar bé

Dime­cres el Barça i el Madrid es tro­ben a la Copa. Però a la lliga la seva pugna pro­met molt. La per­se­cució i la defensa del lide­ratge. En aquesta jor­nada tots dos van pas­se­jar-se per la barra d'equi­li­bris i es van sal­var d'una trom­pada gràcies a l'amor propi. No par­lem dels dese­qui­li­bris per la inter­venció dels àrbi­tres, però algun dia això pas­sarà a pri­mer pla si con­ti­nua igual. El Barça va aca­bar superant el Betis, amb moments de gran fut­bol i altres en què va mos­trar les debi­li­tats. A la segona part va saber què li toca a l'hora de llui­tar pels 60 punts que que­den.

No hi ha dubte que el 3-4-3 ha aju­dat el Barça a ata­car més bé. El mig del camp està més ple de juga­dors amb capa­ci­tat per pas­sar-se la pilota i des­bor­dar els rivals i l'equip es con­ti­nua des­ple­gant amb dos extrems i un parell de fal­sos davan­ters cen­tre. Ha estat així quan els davan­ters han estat davan­ters o quan han tin­gut el per­fil de mig, com ara el dia que l'entre­na­dor del San­tos va dir que el Barça havia jugat amb un esquema 3-7. També s'ha evi­den­ciat que hi ha rivals que saben fer patir el Barça quan té tres defen­ses. La veri­tat és que cada vegada menys, perquè els juga­dors han anat inte­ri­o­rit­zant aquest esquema. També és veri­tat que cada par­tit és una història i que alguns rivals han sucum­bit amb faci­li­tat i en canvi altres no només han cau­sat pro­ble­mes als blau­grana, sinó que els han des­di­bui­xat tant si hi havia tres defen­ses com qua­tre. Pocs, molt pocs. Però que ho hagin fet a esto­nes han estat alguns més.

Ahir va pas­sar una mica de tot això. En deter­mi­nats moments el Barça va ata­car el Betis de manera abas­se­ga­dora, però també sovint va haver d'anar enrere cor­rents i de pressa; o sigui, mala­ment. Hi va haver mèrit del Betis, perquè és un equip amb cri­teri i ambició. Però veure el Barça havent-se de defen­sar a prop de Valdés no és un bon símptoma. Vol dir coses. I la raó no sem­bla que hagi de ser només el risc inhe­rent que suposa jugar amb una defensa de tres. El millor Barça que hem vist és el que defensa dins el camp del rival. El que s'estal­via les ana­des i vin­gu­des. El que ataca bé perquè es defensa encara més bé. Amb el nou esquema no hi ha dubte que l'equip ataca molt, però no sem­pre ataca bé. Sovint els rivals li pugen més a les bar­bes, exi­gei­xen més els defen­ses, i no és culpa que només siguin tres. És que l'equip no tanca bé les sor­ti­des al rival, i això és cosa de tots. El segon gol del Betis en va ser la mos­tra. Un roba­tori de pilota al mig del camp i el Betis es va plan­tar a l'àrea de Valdés amb prou espai i prou gent per empa­tar. I això que feia només un minut que Guar­di­ola havia orde­nat a Alves que fes de quart defensa. Bé o mala­ment, al Barça no li va que­dar més remei que ata­car molt. La inten­si­tat que hi va posar va fer que per moments també ataqués bé. Li va cal­dre, perquè l'àrbi­tre es va empas­sar un penal cla­morós a Ini­esta. Guar­di­ola va moure peces, i Ale­xis va mar­car el gol deci­siu quan el va situar de davan­ter cen­tre. El Barça va asse­gu­rar el tri­omf perquè Igle­sias Villa­nu­eva no podia igno­rar un segon penal. Per nave­gar per la lliga, però, s'haurà d'afi­nar i com­pac­tar una mica més.