El Real Madrid és Pepe
Desequilibrat, impotent, agressiu en la submissió, sotmès al domini inexpugnable del Barça. Podria ser la definició de Pepe. I ho és. Però sobretot és la definició del Madrid, que cada vegada que juga contra el Barça expressa amb més intensitat la frustració que s'ha apoderat del seu entrenador. Mourinho ho va intentar altre cop des de la negació futbolística, tancat, renunciant a la pilota. Es va tornar a avançar. I ni així. El Barça va ser el Barça i va teixir un altre partit memorable al Bernabeu. Amb paciència, constància, implacablement. El Madrid necessita un divan col·lectiu. Per a l'entrenador, els jugadors, la institució, l'afició. El complex d'inferioritat està agafant dimensions patològiques.
I això que la primera part va ser el somni humit de Mourinho: una ocasió, un gol, i el rival a zero. Tot el que va passar fora del somni del portuguès seria un malson per a qualsevol: domini aclaparador del Barça i l'equip local arrepapat en defensa, empetitint-se i limitant-se a trobar una cavalcada de Cristiano Ronaldo, l'únic jugador blanc capaç de fer una cursa de seixanta metres i acabar rematant a porteria. El mèrit del Barça va ser saber superar la teranyina defensiva que havia muntat Mou, amb el trivot al mig i els tres teòrics davanters també rere la pilota com a primera línia de contenció. Li va costar una mica. També ho va dificultar que el Madrid va saber ofegar Messi. Hi ha haver moments en què es va trobar a faltar Iniesta en l'elaboració. Com a extrem, va desbordar sovint i va tenir una ocasió en un xut amb poc angle que Casillas va aturar. Després n'hi va haver una de calcada de Messi, que Casillas també va treure. Totes dues ocasions no van ser diferents de la que va tenir Cristiano i va suposar el gol. Pinto, però, no va tapar bé la rematada. En l'última fase el Barça va tenir més ocasions, amb una rematada al pal i un fora de joc inexistent d'Alexis. El xilè, un colós, va ser el jugador que va donar aire i profunditat al joc dominador de l'equip. El Madrid estava desbordat, i el Barça li desactivava qualsevol intent de contraatac. Pepe, a més, després de guanyar-se una targeta al seu estil, va dedicar-se a simular faltes i agressions, amb èxit en la groga a Piqué. I a la segona part va trepitjar Messi intencionadament, a part d'altres incidents. El defensa portuguès va ser la viva expressió del desequilibri i la frustració que el Barça provoca al Madrid. Mourinho hauria pagat perquè el xiulet de mitja part hagués estat el del final del partit. Tenia tot el que volia i l'únic que li sobrava era el temps que quedava.
Efectivament, al Barça li va faltar temps per empatar. Repeteix victòries al Bernabeu i va repetir també el gol de córner de Xavi sobre Puyol. El Barça va dominar igual que quan perdia 1-0, però l'efecte amb l'1-1 va ser totalment diferent. El Madrid va entrar en còlera i la graderia es va tornar a frustrar. Mourinho va intentar fer canvis, però quasi perquè no li puguin dir que no va fer res. No va poder evitar el segon del Barça. D'Abidal! El final del partit va posar fi a la tortura blanca. Queda la tornada, però no s'esperen sorpreses.