El Barça es troba en una nova frontera. Necessita trobar l'estímul necessari per reconèixer-se en el paper de perseguidor com ho ha fet en el de mantenidor d'avantatges. No serà per excuses. Tindria les que volgués per haver perdut la Supercopa, i la va guanyar. Les que volgués per haver perdut al Bernabeu, i ho va resoldre amb una exhibició (1-3). No cal amagar les complicacions, però que ningú descarti l'equip de Guardiola. D'excuses no n'hi haurà. És evident que hi ha jugadors que no estan prou fins, que hi ha molts lesionats i que en conjunt hi ha símptomes d'estrès, més mental que físic. Que la percepció en l'entorn sigui una o una altra també afavorirà més o menys la capacitat de reacció que tingui l'equip. Hi ha motius per a la preocupació, però no per estar espantats ni per al drama. La preocupació pot conduir a l'anàlisi correcte i, per tant, a trobar vies de reacció. La por i el drama són obstacles insalvables, també per a aquest equip que ha superat tots els reptes fins ara.

En l'aspecte tàctic no cal buscar-hi més problemes que avantatges. Fins ara les variacions que ha proposat Guardiola han ajudat de manera decisiva perquè l'equip tingués més solucions davant les dificultats. Sí, que és veritat que els rivals cada vegada troben nous recursos per frenar el Barça. I l'esforç, mental i físic, és més gran i llarg en el temps. És un fet.

Ara bé, la remuntada a la lliga no depèn només de com juguin el Barça i el Madrid. Part de l'estrès mental que acumulen els jugadors blaugrana es deu també al que no poden controlar. Parlem-ne en plata. El que a Madrid van batejar com a villarato no era el que ens volien vendre com un complot per afavorir el Barça. Va ser, en realitat, una anomalia del sistema provocada pel Barça. Pel joc del Barça, pel seu èxit. El Barça podia tenir èxits puntuals, però no tanta continuïtat, i el Madrid no podia estar tant temps a l'ombra. Si ara no es parla de villarato és perquè el sistema s'ha restablert. I això vol dir un penal no assenyalat un dia, una expulsió no decretada, un fora de joc no vist... I, paral·lelament, impunitat total per al Madrid. Que l'equip blanc practiqui l'assetjament massiu a l'àrbitre en els partits, que el jugador més brut trepitgi Messi, que el capità es vanti d'haver vexat l'àrbitre i que l'entrenador l'intimidi al pàrquing, tot de manera gratuïta, és tan obstacle objectiu com una causa d'estrès difícil de superar, perquè això es tradueix a punts en la classificació. Ara bé, que no badin. Con altres vegades, això no ha acabat.

A set punts a la lliga, a semifinals de la copa i a vuitens de la Champions, Guardiola i els seus jugadors s'han mirat als ulls. En tot el que depengui d'ells no pensen defallir. El pròxim pas en les tres competicions és decisiu. L'han de fer els jugadors, com ho han fet tantes altres vegades. L'estímul decisiu per superar la nova frontera a final de temporada serà cosa de Guardiola.