Des de diumenge tenia ganes de parlar aquí de Novak Djokovic i Rafa Nadal i de la final que van jugar a Melbourne. Del fons i la forma. Del monument tennístic que van edificar i de la consistència dels valors que transmeten. Ho faré igualment demà, perquè hi ha moltes coses a dir i perquè també s'hi ha d'afegir el gran Roger Federer. Però ahir va ser Pep Guardiola qui va apel·lar a la final de Melbourne: “L'esport és això. Aquelles sis hores de partit. I després al final felicitant-se l'un a l'altre.”

Té raó. És un magnífic exemple, i és real i tangible. I ens emociona. Perquè quan l'esport és el que ha de ser ens fa millors a tots. L'esport és també sentir parlar Guardiola. Sempre. Però més en dies com ahir. Tots els dubtes, les pors, les incerteses, les especulacions, les cabòries, els dilemes, falsos o veritables, tot deixa d'importar i passa a un segon pla davant la potència del discurs positiu de l'entrenador del Barça. És esport en majúscules sentir Guardiola parlar del seu equip. Comprendre'l que no pugui guanyar sempre, però reconeixent-li que en tots els partits que ha empatat o perdut aquesta temporada ha estat sempre millor que el rival. Però que això no és cap consol, i que l'únic que vol dir és que encara han de fer una mica més per continuar guanyant. Esport també és quan els diu als jugadors que, a pesar que han fet l'esforç necessari per guanyar durant molt de temps, no han de baixar els braços perquè encara ho tenen tot per continuar fent història i que quan estiguin retirats ja tindran temps de descansar, d'acomodar-se, i de no penedir-se d'haver pogut fer una mica més quan era el moment. Per acabar dient: “Jo ja sé com respondrem. Tornarem a fer-ho. El que no sé és si n'hi haurà prou.” I fer que hàgim de respirar fons per poder continuar-lo sentint.

Esperit esportiu i comprensió de la realitat és dir que parlar dels àrbitres és perjudicar l'esport i que a més a ells no els servirà de res perquè els altaveus del rival són tan potents que és com lluitar contra molins de vent, i que ells prou feina tenen a intentar ser millors encara. Guardiola ens fa millors a tots quan parla com ahir. Quan parla sempre. I ens emociona com quan fa jugar el seu equip com el fa jugar.

I té raó, sí. Però l'esport també és l'atleta que guanya perquè s'ha dopat, el jugador que fa trampes per superar els rivals, el que enganya els jutges per arribar primer. I la realitat també és que el rival del Barça utilitza tots els mitjans al seu abast, que són molts, per adulterar la competició, per fer mal als rivals, per intimidar els àrbitres... i tot això amb la complicitat dels organitzadors i els controladors de la competició. Amb impunitat. Són els que no guanyen com Djokovic ni perden com Nadal. I els que tampoc feliciten el rival quan guanya, com sí que fa Nadal amb Djokovic. I això, pel bé de l'esport, també s'ha de dir. Algú ho ha de dir. Els periodistes, per descomptat.