Apreciar Preciado
Aquest migdia, l'Sporting-Osasuna a El Molinón és el primer partit en els últims sis anys de l'equip de Gijón sense que l'entrenador sigui Manuel Preciado. Sembla una nota anecdòtica més sobre una nova destitució en una banqueta de futbol de qualsevol categoria. No ho és. No en aquest cas. No per a mi, almenys.
A l'hora que escric això, evidentment, encara no sé com li ha anat a l'equip, ara dirigit per Iñaki Tejada. Tant de bo que bé, perquè és un club al qual he tingut sempre una certa simpatia, segurament perquè la meva memòria es remunta a aquell Sporting dels anys setanta amb Quini, el seu germà porter, Castro, i Joaquín, Cundi, Ferrero, Rezza, Churruca, Mesa, Ciriaco… L'època daurada de l'Sporting, en què fins i tot lluitava pel títol de lliga. Després es va perdre molts anys en el pou de segona i en va ressorgir fa mitja dotzena d'anys, quan va ascendir amb Preciado a la banqueta i el retorn de Manuel Vega Arango a la llotja. Tant de bo li vagi bé a l'Sporting en la nova etapa. Però a qui sí desitjo que li vagi molt bé faci el que faci, vagi on vagi, és a Manuel Preciado. No és el primer, ni l'únic ni l'últim entrenador que el fan fora. De fet, ja és el setè aquesta temporada a primera. Sí que era l'entrenador que feia més temps que estava a la mateixa banqueta. Ara ja és Pep Guardiola, però això no implica, esperem, que hagi de ser el pròxim a deixar el càrrec.
Preciado és, precisament, un dels entrenadors que ha reconegut més obertament l'aportació de Guardiola al futbol, a la lliga, al seu gremi. I ho ha fet a la seva manera. Amb franquesa, amb formes tan rudes com emotives, sincer i honest. Després, competia com el bon entrenador que és. No sé si l'Sporting el trobarà a faltar com a tècnic, però mentre no estigui en actiu el que trobarem a faltar els altres és la manera de ser de Preciado. Més enllà del futbol, en tota la intensitat de la vida. Si el futbol encara és per a algú una qüestió sentimental, un cap de setmana sense Preciado a la banqueta és una decepció. La pitjor notícia si el futbol s'entén sobretot com una activitat humana. Preciado és una d'aquelles persones colpejades durament per la vida i que a pesar d'això, o potser per exactament per això, transmeten els sentiments més humans, més nobles. Poc abans d'arribar a la banqueta de l'Sporting va perdre la seva dona per una malaltia i al cap de molt poc va morir el seu fill gran en un accident de trànsit. Fa menys d'un any va haver d'enterrar el seu pare. Era gran, però va morir en un lamentable atropellament quan ajudava un parent a empènyer un cotxe. Amb la seva sornegueria, sol dir que només tenia dues opcions: enfonsar-se en la misèria o tirar endavant. Aquest estiu es va tornar a casar. Ara ha deixat l'Sporting com el que és, un senyor sentimental: “Mai podré agrair el que tota la gent d'aquí ha fet per mi. Hauria de viure set vides per poder-ho fer i encara hauria de posar un anunci.” Gràcies a tu pel que fas pels altres, per nosaltres.